Insubornable

-¿Sigue todo igual?
-Peor.
-No ceje.
-Antes muerto.

Vázquez Montalbán, Manuel. Los mares del sur. Planeta, 2003 (pàg. 115)

Tísner i jo

La passió del lector per la literatura es veu recompensada de tant en tant per una rara connexió, que va més enllà de distàncies físiques i temporals, amb un autor que escriu allò que hom hauria volgut expressar, que transmet l’emoció en l’exacta mesura amb que hom creu que l’ha viscut, que desperta amb eficàcia rutinària la sensibilitat que hom viu amb excepcional fruïció. Mai no vaig conèixer Tísner ni hi vaig creuar una sola paraula, però m’uneix amb ell una sensació de familiaritat de la que ningú no me’n podrà separar. El sé com un company de conversa, còmplice de vivències personals, col·lega d’ambicions estètiques i ideològiques, amic per a juguesques i bromes hil·larants. No hi ha arguments racionals per explicar la simbiosi, però en llegir-lo em reconforta pensar que ens entenem, que ell ha escrit el que jo volia llegir, i que jo he sentit el que ell volia provocar. Les seves paraules m’acompanyen i no trobo manera millor d’explicar el plaer de la literatura, que per a mi troba la seva màxima expressió en aquesta sensació de plena entesa.

Potser fa quinze anys que no llegeixo (rellegeixo, de fet) res de Tísner, però ara que s’han complert cent anys del seu naixement i que hi ha als mitjans algun intent de rescat (insuficient, com gairebé sempre) de la seva memòria i de la seva vàlua, recupero de forma gairebé automàtica les bones sensacions que sempre em van produir els seus textos. Com si no hagués passat ni un dia des de la darrera vegada que vaig llegir-li una pàgina, recupero la complicitat i, novament, la sensació de benestar produïda per l’entesa sense matisos. Mentre repasso amb la punta dels dits el llom dels quatre volums de què es composen les seves memòries, Viure i veure, refresco el peculiar episodi que va fer anar la meva complicitat de lector fidel una mica més enllà del que seria simplement lògic.

Tísner, oficial de l’exèrcit republicà, narra amb precisió de cirurgià una sagnant escaramussa bèl·lica que va tenir lloc el gener de 1937 a l’Aragó. Acampats a la Sierra Palomera, a l’ermita de la Virgen del Castillo, a una escassa vintena de quilòmetres de Terol, rep l’ordre d’ocupar els Cabezos de Singra, uns turons lleugerament elevats damunt de la plana gèlida, escombrada pel cerç i escenari de la dura vida dels camperols aragonesos. En la batalla que va precedir l’ocupació dels Cabezos i la posterior defensa de les trinxeres en què es van fer forts, centenars de catalans hi van perdre la vida. Però més enllà de la tràgica narració dels fets, en la lectura de les pàgines de Tísner hi vaig descobrir un paratge conegut, la descripció del qual jo havia sentit nombroses vegades en la veu dels familiars del meu sogre, originaris de Torrelacarcel, el llogarret (no més de 150 habitants) que estava situat al bell mig de la plana on es va produir la cruel batalla. En nombroses reunions familiars jo havia sentit les històries dels més vells, en les quals explicaven que els dies següents a la batalla s’havien afartat d’ensopegar amb els cadàvers de “los republicanos catalanes” que havien deixat la vida en aquella lluita sagnant. I més d’una vegada els havia sentit a dir que enlloc no es parlava d’aquell enfrontament, que no es quedava enrera en la crueltat ni en la mortaldat respecte a molts altres episodis de la Guerra Civil, i que malgrat tot havia quedat ocult en la memòria dels seus pocs supervivents i atemorits espectadors. I sentia en les seves expressions una barreja de perplexitat i admiració per aquells combatents que havien anat a perdre la vida lluny de casa seva. Germans, cosins i amics del meu sogre, represaliats en acabar la guerra per haver estat difusament al costat del bàndol republicà, explicaven nombroses històries de revenja, lluites i crueltat, entre les quals tenia sempre un paper destacat la que ells anomenaven Batalla de Torrelacarcel. Quan em vaig adonar que l’episodi que explicava Tísner a les seves memòries era justament el mateix que jo havia sentit diverses vegades en reunions famíliars vaig sentir una estranya emoció. No és que abans d’adonar-me de la coincidència hagués dubtat del relat de Tísner, però sobtadament confrontava la crua realitat d’uns fets narrats amb les humils habilitats expressives dels seus protagonistes amb la veritat d’un text literari.

En un acte de gosadia impropi, vaig traduir al castellà els diversos capítols del segon volum del Viure i veure en el qual Tísner explica l’episodi bèl·lic (cap a 70 pàgines), i en vaig fer còpies per a la meva família política. Vaig voler mostrar-los que el seu racó de món i un capítol tant modest com transcendent de les seves vides havia quedat fixat en una obra literària. I aquell text va creuar la fina linia fronterera que hi ha entre la literatura i la vida. Ho van reconèixer tot, absolutament tot. Les descripcions del paratge i la narració de la batalla coincidien amb gran precisió amb el que ells coneixien dels fets, i més d’un es va emocionar en adonar-se que algú havia descrit una petita part de les penalitats que s’havien produït damunt de la seva terra.

Si alguna cosa ens fa deutors de la literatura és justament la seva capacitat per convertir-se en peça fonalmental per a la construcció de la història personal de cadascú de nosaltres. I això passa malgrat l’aparent distància física o intel·lectual que pugui haver-hi entre els fets narrats i els nostres paratges i idees més quotidians. Però, a més, de tant en tant, ens reconeixem amb precisió mil·limètrica en uns personatges, en un paisatge, en un simple i pur fet. I això em va passar amb Tísner i aquelles setanta pàgines. Sense saber-ho ni pretendre-ho, Tísner va escriure una pàgina de la història dels meus. Una pàgina, per tant, de la meva pròpia història.

La porta de les idees. Una invitació a l’Ateneu

Ateneu, la porta de les idees, és una invitació a conèixer l’esperit d’una de les institucions que major empremta han deixat en el darrer segle i mig d’història del país. No pot ser més que una invitació perquè 50 minuts cinematogràfics són una cotilla difícilment superable per explicar, no ja els seus 150 anys de vida, sinó l’enorme complexitat de les seves dinàmiques internes, la diversitat sense límit de les idees que s’hi han debatut, el pes indubtable de la interminable llista de prohoms que l’han transitat, la immensa riquesa de les xarxes de relacions i influències socials, culturals, polítiques i econòmiques de les quals ha esdevingut escenari, els incomptables matisos que qualsevol que en tingui un mínim coneixement podria defensar amb voluntat de precisió històrica i científica. L’Ateneu no se’l pot conèixer, definitivament, en 50 minuts. I justament per això el documental coproduit entre Goroka i Televisió de Catalunya i dirigit per Daniel Serra havia de ser només i no res menys que una invitació a endinsar-se en la complexitat de la que antigament es coneixia com la docta casa: l’Ateneu Barcelonès.

I la invitació és bona i eficaç. Ho van comprobar els assistents a l’estrena, que va tenir lloc el dimecres, 23 de maig,  a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, plena a vessar. En algun moment de la propera tardor s’emetrà per TV3, i s’oferirà així a la gran audiència. El públic captiu i fidel, l’ateneista, ja n’ha gaudit gràcies a la projecció realitzada i a la venda ja comercialitzada a través de l’entitat, en suport DVD.

El film supera la dificultat fonamental de l’absència d’enregistraments històrics de l’Ateneu amb un ús hàbil de les imatges fotogràfiques d’època, que s’enllacen amb discretes però acurades dramatitzacions d’algun moment històric especialment rellevant i, sobretot, amb la narració dinàmica de Josep Maria Pou. L’actor i director teatral omple la pantalla amb la seva simple presència, però el que poddria haver arribat a ser un protagonisme excessiu es matisa correctament amb una interpretació suggerent en el seu paper de conductor. No es limita a narrar els fets, sinó que usa sàviament recursos expressius com les interrogacions retòriques o interpel·lacions indirectes a l’espectador, com si el convidés a participar en una conversa de tertúlia al propi Ateneu, amb tot un Pou com a interlocutor.

El relat de les vicissituds de l’Ateneu s’enllaça sinuosament amb referències al context històric que en cada moment acompanya la institució. En ocasions usa esdeveniments ateneístics per explicar millor un moment històric i en altres casos fa de la història un personatge més, integrada en el cor de protagonistes que donen vida a l’Ateneu. És així com la narració avança sense discernir gairebé mai entre allò que és rellevant per a l’entitat i allò que ho és per al conjunt del país. Una manera excel·lent de deixar clar que un i altre s’expliquen malament sense la parella.

En tot el discurs s’equilibren dues idees de fons que són a l’hora marc i substància de l’Ateneu. D’una banda, la significació nacional de l’entitat, esmentada sempre com un referent de catalanitat i de catalanisme, element constituent i permanent de l’evolució política del país. D’una altra banda, el tarannà liberal, no pas en el sentit econòmic del terme sinó en el de la tradició política generosa amb el debat i l’obertura intel·lectual, directament enllaçada, si ho voleu, amb els valors republicans. Ambdues idees, la de la catalanitat i la de la llibertat en el pensament i la discussió intel·lectual, són transversals a tot el film i sembla que el guionista busqui l’equilibri entre elles.

La narració atorga un pes central a l’episodi que va protagonitzar Àngel Guimerà el 30 de novembre de 1895 quan, sent president de l’entitat, va pronunciar el discurs inaugural de l’any acadèmic per primera vegada en català. Fou probablement la primera defensa pública i contundent de la plena validesa del català com a idioma apte per a l’adquisició i transmissió de coneixement, en la més alta de les expressions intel·lectuals possibles. El document explica la controvèrsia i la resistència al canvi que es produí a l’entitat, però també la transcendència que tingué en la Catalunya del moment. No em puc estar de remarcar que el mateix dia, poques hores abans de l’estrena del documental, el Partit Popular proposava al Parlament de Catalunya que els representants de les institucions públiques catalanes usin de forma alterna el català i el castellà. La lamentable proposta fou sortosament i majoritàriament rebutjada, però la coincidència em permet exposar un altre dels valors del film: la rabiosa actualitat de bona part de les polèmiques i debats que s’hi exposen. Cent anys enrera Catalunya tenia problemes similars als actuals.

I si el vessant de la catalanitat ateneista es realça sobretot amb l’episodi protagonitzat per Guimerà, la radical llibertat del debat de les idees s’exposa sobretot quan es descriuen les tertúlies i la intensíssima activitat periodística de què fou escenari l’Ateneu a principis de segle XX. Especialment valuós resulta el testimoni, en aquest sentit, de Joan de Sagarra, que evoca l’activitat d’un dels ateneistes per excel·lència a l’època de màxim esplendor de l’entitat, el seu pare Josep Maria de Sagarra.

El documental avança amb múltiples intervencions d’experts i coneixedors de l’entitat. Així, el paper d’interpretador transversal de la vida ateneista a través dels seus diferents contextos històrics és per a l’historiador Jordi Casasses, que dirigí el 2006 l’obra coral que, fins a la data, és el recull històric més rellevant i complet de l’entitat: L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural. Té un paper rellevant també en la interpretació històrica l’actual Conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Les seves intervencions, tot i que correctes i atinades, són probablement excessives i li atorguen un protagonisme no justificat. Tot i que és historiador, Mascarell no és en aquest àmbit un autor de referència, i la condició de Conseller no sembla raó suficient per concedir-li tants minuts. Fou, certament, vicepresident de l’Ateneu durant tres anys, i en el moment d’acceptar el nomenament com a Conseller de Cultura era justament candidat a la presidència de l’entitat, en unes eleccions que, després de la seva renúncia, va guanyar l’actual president, Francesc Cabana. El seu pas per l’Ateneu fou significatiu, però ni de lluny a l’alçada, per exemple, d’Oriol Bohigas, veritable instigador de la recuperació i reposicionament de l’entitat fins al moment actual. Bohigas és present al documental, però de forma, a parer meu, excessivament modesta.

No deixa de tenir, d’altra banda, un punt de morbositat l’aparició successiva de Mascarell i Joan Manuel Tresserras, actual i antic consellers de Cultura. En la mesura que tots dos representen models i posicionaments diferents en la gestió de la cultura, és rellevant que es trobin cinematogràficament per explicar l’Ateneu Barcelonès. Val a dir que les aportacionsde Tresserras, en tant que especialista en comunicació social, són especialment pertinents quan mira de descriure el paper que jugava el debat i la discussió ateneistes en la Catalunya del moment.

Dues objeccions, per acabar, al documental. La primera és de guió. El film arrenca vibrant, amb una dramatització en la que Josep Andreu i Abelló, el darrer president de l’associació d’ateneistes abans de l’arribada de la dictadura, destrueix papers comprometedors i n’oculta d’altres en una caixa forta la nit abans que les tropes franquistes entrin a Barcelona. Aquesta tècnica narrativa (clàssica, si voleu) ens mostra un fet de relleu en l’inici del film i el deixa en suspens, sense resoldre, convertit d’aquesta manera en la promesa d’un desenllaç esclaridor i determinant del significat del documental, que haurem d’obtenir, sens dubte, en el tram final de l’obra. Aquest desenllaç, certament, ens arriba, però el seu resultat decep perquè es resol de manera ràpida i sense dedicar gaire èmfasi al seu contingut; allò que per a l’espectador atent hauria de poder ser un desllorigador del sentit final del film, es convereix en un simple recurs narratiu sense que, finalment, faci cap aportació especialment reveladora.

La segona objecció té a veure amb el pes dels diferents moments històrics presentats al documental. El film avança amb bon ritme, de forma equilibrada, entenedor i amè, fins a la Guerra Civil i el seu nefast desenllaç. I aquest és el moment culminant del film. La recuperació democràctica de l’Ateneu, llarga i complexa, no compta pràcticament amb cap referència. Passem del pitjor moment de la història de l’Ateneu a la promesa d’una recuperació que converteix l’entitat en un valor permanent. Però pel camí perdem pràcticament quaranta anys (els que van des dels anys 70 del segle passat fins a l’actualitat) d’una etapa històrica que, curulla de dificultats, debats i lluites internes, acabaran finalment sent també definidores del caràcter i valors propis de l’Ateneu.

Però sóc benèvol. Jo mateix disculpo l’omissió històrica per la impossibilitat de tractar-la amb un mínim rigor sense doblar el metratge del film, qüestió pràcticament inviable si volem generar un document apte per a la difusió i entenedor per al neòfit en matèria ateneista. I resolc la incomoditat dient allò mateix que expressava en l’inici d’aquest text: Ateneu, la porta de les idees, és una invitació a conèixer l’Ateneu Barcelonès. I una coneixença de tal magnitud només és viable i assumible amb l’experiència personal de cadascú. La seguretat que qualsevol que s’apropi a la docta casa amb ànim obert i generós quedarà abduït per la seva riquesa i complexitat, em permet afirmar que una simple invitació és, de fet, una promesa de coneixement, la certesa d’una llarga i fructífera relació.

I això és que li ha passat a Josep Maria Pou. L’actual vicepresident de l’Ateneu, Lluís Reales, instigador inicial d’aquest projecte cinematogràfic, va explicar en la presentació de l’acte que, després de la seva participació en el documental, Pou s’havia fet soci de l’Ateneu. Estic segur que després de veure’l, molts d’altres caureu en la temptació ateneista.

La Armada Invencible

Carvalho se sacó la navaja del bolsillo. Pulsó el resorte y saltó la hoja con un chasquido. Se miraron la navaja i Carvalho. Ella parecía esperar la orden de ataque. El hombre parecía temerla. La volvió a cerrar y la devolvió al bolsillo. Abrió un cajón. La pistola dormía con su presencia de lagarto frío. Carvalho la cogió y la examinó. Hizo el amago de disparar contra la pared. Luego sacó las balas de una caja de cartón y las fue cargando con parsimonia. Cuando cerró el tambor, el lagarto dormido ya estaba despierto, alerta, cargado de muerte. Le puso el seguro frustrando sus ganas de matar y la metió en el bolsillo con la recomendación expresa de que se estuviera quietecita. La pistola le calentó aquella parte del cuerpo. De otro cajón sacó un protector de aros de hierro para los dedos. Se lo puso. Abrió y cerró la mano. Disparó el brazo golpeando a un antagonista invisible. Se sacó el protector y fue a parar al otro bolsillo de la chaqueta. Ya está. La Armada Invencible.

Vázquez Montalbán, Manuel. Los mares del sur. Planeta, 2003 ( pàgs. 191 i 192)

Un any després

Avui fa exactament un any que vaig ser cessat com a director del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). Els dos anys que vaig ocupar aquest càrrec públic van ser intensos, carregats de debats, controvèrsies i contradiccions. Tot i que la sensació general que em queda d’aquesta etapa de la meva vida professional és de decepció i, no puc negar-ho, d’una certa perplexitat, i malgrat que sento una necessitat difícilment controlable d’explicar-me i d’opinar públicament sobre aquesta experiència, per una banda magnífica i per una altra lamentable, m’he imposat l’obligació de callar durant un marge de temps prudencial. Abans de dos anys no vull opinar obertament sobre aquest projecte que havia d’esdevenir central per a la cultura del país i que ha acabat com a pura anècdota. D’una banda, vull agafar distància suficient per no ser traït pels sentiments i per augmentar les possibilitats d’una anàlisi pausada i tranquila. No vull que ningú pensi que opino per rancúnia o despit. I per una altra banda, voldria conèixer quin és el rumb definitu que pren aquest organisme després de la seva accidentada arrencada. No vull usar el coneixement privilegiat que tinc de les seves interioritats per condicionar de cap manera les decisions dels qui ara n’han de regir el funcionament (tot i que sembla poc probable que cap opinió meva arribi a ser tinguda gaire en compte per als actuals dirigents de la cultura).

 Però divendres passat, el dia 4 de maig, l’actual director del CoNCA, va comunicar a set treballadors de l’organisme el seu acomiadament. I em vaig sentir com si m’haguessin cessat per segona vegada. No trencaré la meva decisió d’ajornar les meves opinions sobre el CoNCA i el procés viscut durant els dos anys que en vaig ser director, però no puc deixar de referir-me, per honestedat i lleialtat als companys, a aquest acomiadament.

La meva opinió i actuació va ser decisiva en la contractació de cinc d’aquests treballadors acomiadats i responc sense dubtar de les raons per les quals tots set formaren part de l’equip del CoNCA mentre jo en vaig ser, en tant que director, responsable de recursos humans. Ells i la totalitat de l’equip del CoNCA eren necessaris per dur a terme les tasques que tenia encomanades l’organisme. Ara molta gent dubta que aquelles tasques fossin les adequades (uns diuen que eren massa importants, d’altres diuen que eren insuficients), però per fer el que a mi em van encomanar que fes, eren necessaris. Durant els primers mesos com a director del CoNCA em van pressionar fortament perquè incrementés l’equip de treball amb noves contractacions. Vaig intentar ser prudent i vaig contractar el que jo considerava estrictament  necessari, força menys del que em demanaven. Durant els darrers mesos com a director del CoNCA vaig rebre múltiples pressions per retallar despesa i pressupost, particularment amb indicacions sobre la necessitat d’acomiadar personal. Amb els meus col·laboradors de l’àrea econòmica vam reduir i estrènyer el pressupost fins a arribar a assolir escrupulosament els objectius d’estalvi que ens demanava el Govern. Però ho vam fer sense acomiadar ningú. M’hi vaig negar. No ho vaig fer. Tot això, en el curt període de dos anys. Poc després, vaig ser cessat.

Després de la dimissió de deu dels onze consellers del CoNCA, radicalment en desacord amb les polítiques del Departament de Cultura, i del traspàs d’aproximadament la meitat del seu equip tècnic a l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC), l’organisme ha quedat reduit a la mínima expressió. Amb la llei que consagra la reforma del CoNCA,  aprovada amb el consentiment d’una clara majoria parlamentària, el Departament de Cultura té la total i completa llibertat per redefinir el funcionament de l’organisme. Però fins ara no ho ha fet. Més enllà de les generalitats i intencions no concretades que s’esmenten en la reforma aprovada, ningú no sap, com a mínim des de principis d’aquest any, a què es dedica ni a què s’ha de dedicar el CoNCA. M’atreviria a dir que no ho sap ni el seu director.

Assumeixo tots els possibles i probables errors que vaig poder cometre mentre vaig ser director del CoNCA. Però, equivocats o no, us asseguro que tot l’equip tècnic que em tocava dirigir, incloses les set persones que acaben de ser acomiadades, treballàvem amb un elevadíssim grau de dedicació, amb consciència de la nostra responsabilitat pública. Qualsevol que es preocupés i s’interessés per la nostra activitat quotidiana ho sap i ben segur que ho pot confirmar. Només poden dir el contrari els qui no coneixien la nostra feina i els qui la ignoraven volgudament.

Ni l’actual Departament de Cultura, ni l’única consellera de l’actual CoNCA, ni l’actual director de l’organisme, no han explicat a què s’ha de dedicar el CoNCA ni de quina manera assumirà les tasques que es derivin de les seves funcions. No diuen què ha de fer ni qui ho ha de fer. No són els set treballadors acomiadats els que no compleixen amb les seves obligacions; són el Departament, el director del CoNCA i la seva única consellera, els que no fan el que haurien de fer. No projecten, no planifiquen, no informen, no dirigeixen, no actuen. Però acomiaden. He sentit alguna veu que afirma que calia acomiadar-los perquè no hi ha feina per a ells. De feina en l’ambit de la cultura n’hi ha tanta que no ens l’acabaríem, però cal que algú la ordeni, la prioritzi, la programi, la proposi, la impulsi. I això, al CoNCA, fa mesos que ningú no ho fa. I us asseguro que la despesa més grossa del CoNCA no és la de les nómines d’aquestes treballadors. Amb el sou d’un director que no explica què ha de fer l’organisme que dirigeix i el d’una consellera sense funcions es podrien pagar pràcticament sis dels sous de les set persones acomiadades. Si hem de parlar d’eficàcia en l’estalvi, us asseguro que no hi ha color. La tria hauria de ser  molt fàcil.

D’altra banda, resulta estrany comprovar que l’única opció que s’ha considerat ha sigut l’acomiadament. Fa pocs mesos una quinzena de treballadors del CoNCA va ser traspassada a l’OSIC, en una decisió lògica si considerem que aquest nou organisme assumeix  totes les línies de subvenció que anteriorment gestionava el CoNCA. I doncs, no hi havia destí alternatiu per a aquests set acomiadats? Ningú no s’ha plantejat la seva reubicació en algun altre servei? És obvi que no ho han intentat. Penso que ni tan sols se’ls ha passat pel cap.

I les formes. Pim pam. Els han cridat d’un en un, en el marge de pocs minuts, i ni tan sols han tingut el valor de convocar-los en les propies dependències del CoNCA. Tenien vergonya? Els feia por assumir la seva responsabilitat de cara? Els han dit que no hi ha prou pressupost per pagar les seves nòmines; ho expliquen com si fos una fatalitat, una circumstància natural aliena a les seves voluntats. Ui, mira, us heu quedat sense feina; què hi farem! Quina mala sort.

Els deu treballadors que encara queden a l’equip del CoNCA es pregunten perquè no han sigut ells els triats. Els conec tots, és clar. I estic segur que senten com a pròpia la sort dels seus companys. I em pregunto amb quin ànim continuen treballant. Sense ningú que els  marqui objectius, que els proposi reptes, que els demani comptes, que els animi, que els inspiri algun grau de confiança. I amb la certesa que al primer dubte, sense gaires explicacions, se n’aniran al carrer.

Acomiadar personal de manera injustificada és greu. Però gairebé diria que és més greu malbaratar la confiança, la il·lusió i la vàlua professional dels que continuen treballant. I us asseguro que són bons. Són molt bons. Els que es queden i els que se’n van.

Del que ha estat el CoNCA, del que podia haver estat i no ha estat, ja en parlaré algun dia, amb més perspectiva. De moment, però, sento constatar que el CoNCA d’ara és  molt menys, infinitament menys, del que havia estat. I malgrat això, conserva encara un equip de deu magnífics professionals de la cultura. Ells, els set acomiadats, la cultura i el país, es mereixen alguna cosa més.

Lamento, i demano disculpes a qui calgui, no haver estat capaç mentre vaig tenir alguna responsabilitat, de contribuir suficientment a construir un projecte més sòlid, blindat contra l’estultícia, el cinisme i la irresponsabilitat.

Pensar sol

Com que quatre ulls hi veuen més que dos, de vegades consulto amb altres les meves decisions polítiques, però en general les coses les penso sol, sense que consideri que això sigui una virtut.

Pujol, Jordi. Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011). Proa, 2012 (pàg. 55). Amb la col·laboració de Manuel Cuyàs.

El vi s’ha de beure i veure

Apreciará usted conmigo que beber el vino blanco en copas verdes es una horterada incalificable. Yo no soy partidario de la pena de muerte salvo en casos de náusea, y esa constumbre de la copa verde es un caso de náusea. ¿Cómo se le puede negar al vino el derecho a ser visto? El vino debe ser visto y olido antes de pasar a ser gustado. Necesita cristal transparente, el más transparente de los cristales. La costumbre de la copa verde la inició algún maître francés cursi, se apropió de ella la aristocracia más cursi y de ahí fue bajando hasta llegar a las vitrinas a plazos y a las cristalerías de las listas de boda de la burguesía de medio pelo. No hay nada tan indignante como la incultura cuando hay medios para que no se produzca.

Vázquez Montalbán, Manuel. Los mares del sur. Planeta, 2003 (pàg. 63).