Grotesc

Aclaré, ya que me había dado pie para ello, que yo no despreciaba en modo alguno la poesía. Hubiera podido recitar de memoria versos de Klopstock o de Schiller; pero escribir versos en estos tiempos, como no fueran para la amada, resultaba un tanto inútil, ¿no lo veía él así?
-O grotesco -dijo el pobre infeliz, asintiendo con la cabeza.
¿Cómo alguien tan deforme podía opinar que algo era grotesco sin sentirse de inmediato aludido? Misterio.

Bolaño, Roberto. El Tercer Reich. Anagrama, 2010 (pàg. 79).

Les idees i les intencions de Ciurana

Sabeu què fa Joaquim Maria Puyal abans dels partits del Barça per relaxar-se? Jo us ho diré: assisteix a tertúlies sobre gestió cultural! És un hàbit estrany, oi? Vull dir això d’anar pel món assistint a trobades de senyors i senyores amb una alta capacitat de conceptualització , interès per una cosa tan poc prioritària com la cultura, paciència suficient com per escoltar sense badallar de forma visible les teoritzacions de les patums de l’inabastable món de la gestió dels intangibles i prou humor com per entomar sense dramatitzar les males notícies que assetgen amb tossuda insistència el sector. El cas és que el mestre Puyal era avui un dels comensals del Tribuna Ateneu, la tertúlia que la docta casa organitza cada mes a l’Hotel Rívoli Ramblas per submergir-se en l’insondable món de la cultura agafat de la maneta d’alguna personalitat amb capacitat de convocatòria assegurada. Avui era el torn del regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, al qual se li ha demanat que vingui a explicar el seu projecte cultural per a la ciutat.

La veritat és que dubto que Puyal freqüenti aquesta mena de tertúlies, però la broma em serveix per explicar de passada que l’excepcionalitat que aquest home assisteixi a un acte, atesa la gasiveria amb què administra les seves aparicions públiques, explica bé la consolidació i notable repercussió d’aquest cicle de l’Ateneu, que s’ha convertit des de fa ja pràcticament tres anys en un espai ineludible si hom vol estar al dia de la vida cultural de la ciutat. Compartint taula amb Puyal hi havia, entre d’altres, Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, Mariona Carulla, Presidenta de l’Orfeó Català, Joan Oller, director del Palau de la Música, Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona i l’admirat Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès. Però no s’acabava la festa en aquesta taula, perquè una mica més enllà hom podia trobar, entre molts d’altres, Daniel Martínez, president del Grup Focus, Oriol Pérez Treviño, director de l’Auditori, Enric Barlet, degà de la Facultat de Dret d’ESADE o Josep Maria Muñoz, director de l’Avenç. Així fins a superar la cinquantena de persones, flanquejades totes elles per tres taules completes de periodistes, que suposadament demà ompliran espais diversos dels seus mitjans amb les afirmacions del regidor municipal.

L’exposició de Ciurana ha tingut interès per diverses raons, i una d’elles és que ha generat una certa disparitat de criteris entre els assistents. A poc que hom mantingués més de dues i de tres converses amb els tertulians del dia, s’adonava que n’hi havia que lloaven (per fi, deien) la capacitat de teoritzar sobre el món de la cultura d’un polític, i que n’hi havia que deploraven l’escassa concreció de les seves paraules, limitades a la descripció genèrica d’intencions, sense explicar pràcticament cap detall del seu programa de govern. N’hi ha per a tots els gustos, sembla ser.

El cas és que Ciurana ens ha etzibat un discurs fluïd (àgil al principi i una mica atacat d’afonia al final a causa d’un refredat incipient) en el qual ha dedicat la major part del temps a conceptualitzar els que, segons ell, són els grans debats que ha d’afrontar la ciutat en matèria de cultura. Molts hem descobert la seva formació i passió per la prehistòria i l’arqueologia, la seva entrada al món social a través dels esplais, i la voluntat, ignorada fins al moment, de construir un discurs de cert nivell intel·lectual per fonamentar (això esperem) les futures acutacions del consistori en matèria de cultura.

Ciurana ens ha parlat de la contrucció de la identitat, de la prioritat que hauria de merèixer l’educació en un país amb el 30 per cent de fracàs escolar, de la necessitat de repensar els models de governança de les institucions del món de la cultura, de la seva voluntat de retorn a la cultura de la proximitat i de la revalorització del món associatiu, de la velocitat de transmissió de la informació en el món de la tecnologia globalitzadora en contrast amb el ritme més pausat de la construcció del pensament i coneixement, de la voluntat de dir coses al cosmos des de la pròpia polis (autèntica manera de ser cosmopolita, segons ens diu), de la necessitat d’arrelament en el territori i l’entorn proper per dir i crear coses que realment aportin continguts rellevants al món de la creació i del coneixement i, és clar, de la voluntat d’apuntalar la capitalitat barcelonina, que segons ell s’ha de fer forta mercès a la seva singularitat, que és justament la de ser cap i casal d’un país amb cultura pròpia i diferenciada.

Bufa. Com a resum no està malament, oi? La veritat és que era difícil no estar d’acord amb la majoria de coses que ha dit. Ha construït un discurs coherent, no ha patinat en les seves referències antropològiques, ha argumentat amb solvència algun dels eslògans que CiU ha promogut per al govern de la ciutat i que tots coneixem de manera sobrada, i ha volgut fer del sentit comú el valor més destacable del seu discurs. Certament, ha elevat el nivell del discurs polític. Com a mínim, una mica per damunt del que estem habituats a sentir darrerament.  Ara bé, si em pregunteu quines novetats he sentit avui…  pràcticament cap. Si em demaneu en què ha concretat el seu programa d’intencions, que ja coneixem des de l’època de la campanya electoral… no us podré dir res de gaire substancial. Si voleu saber quins riscos ha assumit en els seus plantejaments… us quedareu amb el sarró buit.

El d’avui ha estat un exercici discursiu correcte. Ciurana s’ha validat a si mateix com a interpretador polític de la realitat cultural. S’ha reivindicat com a potencial generador d’idees. S’ha volgut posar a l’alçada d’antecessors seus en el càrrec en el terreny de la formulació teòrica (ja veurem si els supera o no). I, sobretot, ha intentat desenvolupar amb arguments ben construïts el tradicional discurs de CiU al voltant de la cultura. Res a dir, en aquesta part. Ens ha explicat on som i on es vol situar el seu govern en el terreny de les idees.

En el camp de les concrecions, en canvi, s’ha quedat a mig camí de gairebé tot arreu. Alguna opinió caçada al vol entre algun dels assistents a l’acte deia que, de fet, en l’actual context econòmic, tampoc no podia arribar a concrecions perquè, de fet, a hores d’ara, encara no sap amb precisió amb quina quantitat de recursos alliberats podrà comptar. No sé si la cosa arriba a tant. El que sí és cert és que per a gairebé totes les qüestions que ha plantejat ha dit que calia reflexionar. I que ho havíem de fer tots junts, convidant la ciutadania a participar al debat i a la resta de partits amb presència municipal a buscar consensos.

Ha explicat que el govern municipal aprovarà divendres una mesura de suport a les entitats sense ànim de lucre de la ciutat per tal que reahabilitin i adeqüin a les normatives de seguretat els seus espais escènics i d’activitat, amb un milió d’euros. Ha dit que pels volts de l’estiu es posarà en servei una part de la Fabra i Coats com fàbrica de la creació (diu que d’una inversió prevista de 15 milions de moment n’hi han posat 5 i mig). Ha tirat pilotes fora a una pregunta sobre el Canòdrom per dir (altre cop) que el 7 de febrer es desvetllarà el seu futur en el marc de la presentació del mapa per als centres d’art de la ciutat. S’ha exclamat del fet que la construcció del Disseny Hub de Glòries hagi costat 5 milions i que l’estimació de despesa per a la gestió anual sigui d’entre 10 i 12 milions. Ha assegurat que l’aportació de l’ajuntament als grans equipaments de la ciutat només ha baixat entre un 1 i un 3 per cent (de manera que s’ha espolsat de sobre les culpes per les retallades en l’oferta programadora del Teatre Lliure i del Liceu, per exemple). Ha anunciat una anàlisi rigorosa dels nivells d’eficàcia en la gestió de tots els equipaments amb participació municipal per prendre, posteriorment, decisions al respecte. Ha fet la necessària al·lusió al costumari dient que l’administració pública no és la bota de Sant Ferriol, que s’omple tan ràpidament com es buida. Ha explicat que, malgrat haver quedat meravellat per la representació del Gran Macabre al Liceu, cal dir que cada nova representació de l’espectacle implica un augment de les pèrdues i que, per tant, “deu haver-hi una manera diferent d’organitzar-ho”. I ha assegurat que, per a ell, la línia vermella que no han de traspassar les retallades en matèria de cultura és aquella la superació de la qual impliqui la modificació (a la baixa, és clar) dels hàbits de consum cultural dels ciutadans.

Durant molta estona, i mercès a aquesta voluntat teoritzadora que ha exhibit, jo tenia la sensació d’estar escoltant un discurs més propi del Conseller de Cultura del Govern que del Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. No sabria dir si ha parlat més de país o de ciutat, de tant equilibrades com eren les referències a una i altra realitat, i, en qualsevol cas, les ha situat a un nivell similar d’importància dintre del seu discurs. En aquest punt, ha estat especialment atinat Lluís Reales, vicepresident de l’Ateneu i moderador de l’acte, quan li ha preguntat per les relacions amb el Departament de Cultura. El morbo era innegable, tenint en compte que Ferran Mascarell va ser durant molts anys l’objecte de les seves crítiques com a regidor de Cultura, fustigat per un Ciurana abocat de ple al seu paper de regidor de l’oposició, amb un marcatge intens i continuat. L’actual titular municipal de la cultura ha dit, ben seriós, que justament per aquesta llarga relació, Mascarell i ell es coneixen bé, i que de moment no ha trobat altra cosa que col·laboració en el Departament de Cultura.

En fi. Avui sabem millor com fonamenta Ciurana el seu discurs polític sobre la cultura. Hem comprovat la seva capacitat de construir arguments de correcció impecable. Hem confirmat la continuïtat entre les promeses de campanya electoral i les intencions de govern. Hem sentit propostes i ofertes variades, repetides i insistents, per a la participació ciutadana i política en el debat i disseny del model cultural de Barcelona. Hem sentit quins són els camps en els quals obre reflexió abans de decidir com i cap a on cal actuar. I hem quedat, finalment, a l’espera que aquestes reflexions arribin a conclusions entenedores i assumibles, la participació a algun nivell de consens, i les intencions polítiques a algun punt de concreció. Si tot això passa, la intervenció d’avui al Tribuna Ateneu haurà estat un bon portal d’entrada al seu model cultural. Si no passa, li haurem de demanar què ha fallat en el camí dissenyat. I per veure si les coses han anat pel camí de l’èxit o pel camí del pedregar, d’aquí a uns mesos el podrem convidar a un nou espai de tertúlia pública. M’ofereixo a fer-ho.

No era una bombolla; era un miratge

El director de l’Àrea de Cultura de la Fundació la Caixa, Ignasi Miró, ha estat avui el convidat del dinar-tertúlia que organitza regularment l‘Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), al restaurant Attic. En temps de crisi i de laments generalitzats, el títol de la presentació de Miró no podia ser més atractiu: La fi de la bombolla cultural. I ara, què? Hi afegeixo, a més, que l’activitat simbolitzava gairebé el traspàs de poders en acte públic entre el president sortint de l’associació dels gestors culturals, Joan Oller, director del Palau de la Música, i la presidenta entrant, Carme Sais, Cap de Cultura de l’Ajuntament de Girona. Un i altre flanquejaven el convidat, de manera que constituien una presidència de la taula a tres bandes. La nova junta, dintre de la qual m’hi compto, va prendre possessió durant el passat mes de novembre, i l’acte d’avui l’havia programat encara l’equip sortint. Tot plegat ha fet que l’assistència fos realment notable: trenta comensals-tertulians han posat al límit la capacitat de la sala que l’establiment de la Rambla habilita per a aquestes ocasions.

Entre els assistents hi havia noms i cares remarcables del món de la gestió cultural barcelonina, sense estalviar càrrecs rellevants, com Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró, Pepe Serra, nou i flamant director del MNAC, Joan Abellà, gerent del MACBA, Cesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, Antoni Laporte, director de la consultora ARTImetria, Eulàlia Espinàs, gerent de l’Ateneu Barcelonès, o Xavier Fina, director d’ICC Consultors. Miró no ha decebut les expectatives amb la seva exposició, que ha estat pulcra, ordenada, precisa i perfectament orientada en el seus objectius. A més, ha tingut l’encert que regalar-nos amb un breu però eficaç dossier, resumint les principals dades en què basava la seva exposició i enumerant amb concisió les idees fonamentals. Ens ha ubicat en la bombolla del títol de la seva xerrada amb dades del que ell ha anomenat la dècada prodigiosa de la cultura: la que va del 2000 al 2009. Despesa pública, pes del món empresarial i de l’ocupació en el món de la cultura en termes relatius respecte al total de l’economia espanyola, i pressupostos de l’obra social de les caixes d’estalvis dedicats a la cultura. Després d’ubicar-nos amb xifres ha explicat quines són les mancances del món de la cultura, remarcant-les en contrast amb els creixements de la despesa durant aquesta dècada de somni. La seva conclusió, previsible, és que malgrat aquests creixements no hem fet la feina prou bé, que subsisteixen problemes i precarietats múltiples, i que afloren ara amb especial intensitat, justament quan sembla que encetem la dècada desastrosa. I doncs… cal un canvi de paradigma. Hem de fer les coses de manera diferent. No podem repetir esquemes i si no volem renunciar als objectius de sempre de la cultura, hem de reinventar la manera de gestionar-ne els continguts. I, és clar, ens ha donat les claus bàsiques del que ell proposaria.

Val a dir que la seva intervenció ha comptat amb l’aparent acord de la majoria de comensals. Cops de cap afirmatius mentre xerrava i intervencions elogioses en el moment de la tertúlia. Li han formulat preguntes que ressaltaven problemes que té la gestió cultural per davant, però no pas per contradir les seves paraules, sinó per reforçar-les i, en tot cas, per afegir alguna dificultat a les que ell  ja ha descrit. El primer que cal dir, però, és que Miró sempre ha parlat des del posicionament de la institució que dirigeix. Ens ha explicat el projecte i les maneres de la Fundació la Caixa, i només en breus moments ha fet alguna concessió a l’opinió des de la seva condició de professional, al marge de l’origen de la seva nòmina. No ho critico; només ho constato. I és que, certament, la defensa del model de la fundació ha estat bona i eficaç. Gran desplegament de dades i indicadors, esforç remarcable per conèixer els seus públics, demostració pràctica de mètode autoavaluador, i exhibició d’èxits amb prudència i discreció.

M’ha semblat especialment remarcable la manera com ha explicat l’evolució de la despesa en cultura de l’obra social de les caixes d’estalvis, destacant el creixement sostingut fins a 2008 i la davallada, igualment sostinguda, des d’aquest moment i fins al dia d’avui. En la corba punxeguda d’aquesta evolució ha quedat clara, sense necessitat de dir-ho en veu alta, la solitària constància dels criteris de despesa de la Fundació la Caixa. Ha dit que, malauradament, a dia d’avui la Caixa va contracorrent perquè en la majoria d’entitats del seu entorn la despesa cau estrepitosament. Ha elevat la institució per la que treballa a l’Olimp de la coherència i la constància de forma elegant i, diria jo, evitant pressumpció. Amb gran habilitat, ha explicat fets i xifres constatables, de manera que les virtuts del seu projecte s’han anat dibuixant de forma natural, objectiva, sense esquerdes.

Farem, però, alguna objecció, no al seu plantejament, sinó a algunes conclusions que se’n podrien derivar. Per començar, a mi em neguiteja especialment l’expressió “bombolla cultural”, concepte que ha fet fortuna darrerament i que, tal com passa sovint en el món del debat intel·lectual, serveix de vegades per tapar certa buidor de continguts. No dic pas que aquest hagi sigut el cas d’Ignasi Miró, però a gust meu tampoc no ha contribuit en excés a aclarir-ne ni el significat ni l’abast. Estressats com estem per la crisi omnipresent, generada entre moltes altres causes però de manera principal per allò que en el seu moment es va anomenar “bombolla immobiliària”, sembla que no puguem evitar la generalització dels mals de l’economia financera i els acabem aplicant a tots els sectors, inclosa la cultura. A mi em regira l’estòmac parlar també de bombolla quan ens referim a l’àmbit de la cultura. Quan parlàvem de les malalties del totxo, usàvem el terme bombolla perquè s’havia generat un creixement desraonat, especulatiu, fatu, artificial, sense bases sòlides sobre les que apuntalar-se. Teníem un aparador de luxe i una rebotiga patèticament buida. La bombolla brillava sota el sol, però la seva superfície no era altra cosa que un tel prim i fràgil sense consistència, plena de la més gran buidor. Quan aquest tel tan bonic com inconsistent es va tensar tant que ja no va resistir la pressió del seu creixement, la bombolla va petar i tot se’n va anar en orris.

Si apliquem aquesta mateixa idea de bombolla al món de la cultura… volem dir que la que en paraules de Miró ha estat la dècada prodigiosa es basava en continguts falsos, en escenografies darrera de les quals no hi havia res, buides de substància i artificialment inflades? Miró ha fet referència a la construcció d’algun equipament (prudentment ha situat l’exemple en una llunyana població espanyola) sobredimensionat i fora de context, com a mostra de malbaratament de recursos. Segur que l’exemple era encertat, i segur que trobaríem dotzenes de projectes de cultura d’aparador que poca cosa han aportat a la cultura real. Però podem afirmar que aquests projectes constituien majoria i que eren la tònica dominant? Ens cal anar amb compte perquè segons com expliquem aquesta pressumpta bombolla cultural, estarem donant suport a la idea que l’actual davallada de recursos destinats a la cultura ha estat la única manera de combatre un malbaratament sistemàtic, i que justament per això no hi ha altra solució que l’estalvi i l’austeritat (o sigui, la retallada). No negaré l’existència de tantes infrastructures com es vulgui mal planificades, mal executades, mal gestionades, mal resoltes. De fet, si algú denuncia habitualment i amb constància la cultura d’aparador som els gestors culturals. Però en cap cas defensaré que els problemes actuals de la cultura són deguts al malbaratament de recursos.

La cultura no ha estat una bombolla, perquè dintre del seu envoltori no hi ha aire; hi ha continguts, hi ha realitats, hi ha talent, hi ha projectes, hi ha feina feta, hi ha resultats. Insuficient i de vegades equivocada, certament. Però hi ha contingut i matèria palpable. Jo no parlaria mai de bombolla cultural. El creixement que s’hagi pogut produir durant determinats anys, pírric si el comparem amb altres realitats occidentals, s’ha sustentat en realitats perfectament descriptibles i observables. L’augment de recursos destinats a la cultura durant la pressumpta dècada prodigiosa és remarcable només si el comparem amb l’absència anterior de recursos. Vull dir que en cap cas havíem arribat a assolir uns nivells de despesa que ens permetessin pensar que havíem arribat a la primera divisió del desenvolupament cultural.

Per tot plegat, jo parlaria més de miratge que no pas de bombolla. Durant un temps determinat hem cregut que el nivell de desenvolupament cultural assolit no admetia marxa enrera. Hem cregut que, per bé que insuficients, les fites assolides estaven consolidades, constituien un punt de no retorn. Pensàvem que, tot i que ens faltava molt camí per recòrrer, hi havia coses que ja estaven assumides i que no eren discutibles. I això no era una bombolla: era un miratge. Tan bon punt l’economia ha començat a grinyolar, tothom ha exhibit amb claredat les seves prioritats. I la cultura no ha estat en posicions capdavanteres de la llista de prioritats de gairebé ningú amb responsabilitats de govern i gestió. La primera vegada que hem posat a prova la nostra capacitat de donar un paper capdavanter a la cultura per navegar entre l’onatge tumultuós de la crisi, hem fracassat. Hem fet (o ens han fet) marxa enrera. Allò que pensàvem que ja no era discutible, ha estat rebatut sense dret a oposició. No era una bombolla, era un miratge. Avui encara no hem estat capaços, tal com ha dit també Miró, de convèncer el comú de la ciutadania que la cultura és una cosa necessària i insubstituible.

M’agrada el plantejament dels projectes culturals de la Fundació la Caixa tal com els ha explicat Miró. No hi veig gaires coses discutibles. Les seves propostes em semblen, en termes generals, correctes. El problema és que se sustenten sobre la capacitat inversora i de despesa d’una institució que programa a fons perdut. Tal com ell ha dit, és essencialment una excepció. Expliquem-la, potenciem-la, protegim-la, estenem-la tant com puguem… però no la posem com a paradigma del que cal fer, perquè ens enfrontarem a un nou miratge.

Ara més que mai hem de buscar i explotar el finançament privat. Ara més que mai hem de buscar la cooperació. Ara més que mai hem de portar la creativitat a la gestió. Ara més que mai hem de ser eficaços. Ara més que mai hem de tibar el mecenatge… D’acord. Però no caiguem en l’error de pensar que tot això ha de substituir un paradís perdut, senzillament perquè aquest paradís no el vam arribar a tenir mai. Potser el vam imaginar i vam començar a albirar-lo a l’horitzó, però ens vam quedar molt lluny d’ell. La dècada prodigiosa va ser només un incipient inici del camí, un punt de partida vàlid però que no va arribar a fer ni una mínima part del recorregut necessari. És per això que no podem ara defensar la substitució de les aportacions públiques per les aportacions privades. No podem substituir allò que no vam arribar a tenir mai en grau suficient. Ens calen aportacions privades, tal com sempre ens han fet falta. Però ens continua fent falta el creixement de l’aportació pública. El creixement que mai no hem arribat a assolir, segons diu absolutament tothom en el nostre sector, inclosos aquells que ara tenen responsabilitats de govern en l’àmbit de la cultura.

Alguna de les intervencions que s’han produit en la tertúlia d’avui m’ajuden a reforçar el que he explicat fins aquí. Antoni Laporte ha afirmat sense embuts els que Miró ha insinuat: que una de les raons fonamentals del baix nivell de consum cultural és el dèficit educatiu del país. El nostre sistema educatiu no està ben greixat en termes generals, i encara menys en tot allò que afecta directament al contacte i l’aprenentatge de la creativitat, l’expressió artística i el consum crític de cultura. Cesc Casadesús, per la seva banda, ha assegurat que coneix i impulsa des del seu treball al Mercat de les Flors nombrosos projectes artístics que centren els seus objectius en temes socials i educatius. Això, que en termes generals és desitjable, en l’actual context arriba a convertir-se en un risc, perquè l’absència d’espai o mercat per a la seva creació artística converteix tot sovint els projectes de contingut social en la única alternativa per a la supervivència. És a dir, que correm el risc que els projectes de contingut social posin límit al treball creatiu. No puc imaginar una situació pitjor que aquesta: allò que sempre hem demanat als artistes, que tinguin un major compromís amb el seu entorn immediat, es converteixi de sobte en un impediment o una limitació al seu treball creatiu. Perquè no es poden compaginar de forma ordenada i equilibrada els dos vessants? Segurament perquè no hi ha ni recursos ni mercat suficient per a l’exhibició normalitzada del producte cultural i artístic.

Educació i estímul del mercat. Hi ha suficients recursos públics per treballar en aquests àmbits? Ens cal incorporar a la cultura el finançament privat amb molta més intensitat que fins al moment, certament. Però que això no sigui mai un argument per justificar el retrocés de la necessària aportació pública.

Gente rara, los escritores

Son gente rara, la mayoría. Se levantan de la misma forma que se acostaron, pensando en sus cosas imaginarias que sin embargo les ocupan tanto tiempo. Los que viven de la literatura y sus aledaños y por lo tanto carecen de empleo -y ya van siendo unos cuantos, en este negocio hay dinero, en contra de lo que se proclama, principalmente para los editores y distribuidores- no se mueven de sus casas y lo único que tienen que hacer es volver al ordenador o a la máquina -todavía hay algún pirado que sigue utilizando esta última y al que después hay que escanearle los textos, cuando los entrega- con incomprensible disciplina: hay que ser un poco anormal para ponerse a trabajar en algo sin que nadie se lo mande a uno.

Marías, Javier. Los enamoramientos. Alfaguara, 2011 (pàgs. 31 i 32).

Defensant les polítiques per als joves… altre cop

Una de les coses més esgotadores en temps de crisi és haver de rescatar de l’armari dels mals endreços els arguments que fa una pila d’anys van ser necessaris per posar en peu determinades polítiques i que pensàvem que ja estaven suficientment assumits. Crèiem que erem en un altre estadi, que havíem fet madurar suficientment la nostra consciència social i política i que hi havia mínims que havien passat a la categoria d’indiscutibles. Fa anys havíem assumit la necessitat d’esgargamellar-nos i d’obviar tot sentiment de dignitat professional si amb la nostra lluita i determinació aconseguíem fer entendre a la ciutadania i als seus representants polítics la necessitat d’incorporar a l’acció pública, de forma estructural, determinats espais de gestió. La condició a què sotmetíem el nostre esforç era que, si ho aconseguíem, per fi podríem treballar amb normalitat, sense haver de defensar cada dia, en cada gestió, en cada acció quotidiana, la necessitat de la nostra feina. I crèiem que ho havíem aconseguit.

Però la crisi fa estralls no només en l’economia, sinó també en la capacitat de raonar dels nostres responsables polítics. La manera més fàcil de combatre dèficits econòmis és retallar. I la manera més fàcil de retallar es fer-ho de manera acrítica. Aplicant la tisorada allí on sigui més fàcil, en aquell espai que tinguem més a l’abast de la mà. I la realitat demostra altre cop que les polítiques de joventut constitueixen un dels espais més fràgils de les polítiques públiques. Tots aquells arguments que havíem construït a còpia d’anys de treball i de brega, que havíem aconseguit introduir en l’agenda política i que gaudien ja d’un cert reconeixement social (no suficient, però finalment perceptible), cauen com un simple castell de cartes quan la tisorada passa per damunt d’arguments i criteris tècnics. De fet, no és que hi hagi discrepància en els arguments tècnics; és que els arguments tècnics, senzillament, no es tenen en compte.

I altre cop cal rescatar les nostres construccions teòriques, el fonament de la nostra feina, les raons que ens emparen. Això he fet en l’article Joves? Ara més que mai! que he escrit per al número 119 de la revista Papers de Joventut, editada per l’Associació Diomira, incansable impulsora de les polítiques de joventut. Intento desplegar un parell d’arguments bàsics i a to amb els temps de crisi econòmica que vivim, per mirar de recordar, en la mesura que sigui possible, per quina raó no hauria de ser possible l’existència d’una adminsitració pública sense política, explícita i tangible, de joventut. Podeu llegir l’article en aquest mateix bloc, a la pàgina Textos, o directament a través d’aquest enllaç.

En el mateix número de la revista, comparteixo arguments amb els amics de l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ), amb la seva presidenta, Marta Bravo, al capdavant, amb Ximo Cádiz, de l’Associació de Professionals de Joventut de la Comunitat Valenciana, amb la gran Ajo Monzó, de l’Associació de Professionals de Joventut de les Illes Balears, i amb Pau Gonzàlez, president del Consell de la Joventut de Barcelona. Cal aplegar forces per evitar la marxa enrera.

Com anàvem dient…

Una setmana després d’haver recuperat el ritme més o menys normal després de festes, ja sembla que hagi passat una eternitat. La mística del nou any no dura res, i els mals averanys per a aquest 2012 poden amb qualsevol càlcul. Encara hi ha algun despistat que, quan et retroba (quinze dies sense veure’t i sembla que li hagis d’explicar mitja vida), et desitja un bon any, però al cap d’un instant et demana com sobrevius, com suportes la crisi (ai, quin mal de ventre quan ho dic!) i t’elogia perquè malgrat tot (malgrat què? malgrat tot!) encara ets optimista, tot plegat perquè li has dit que vas tirant. I és que en aquest temps de bojos anar tirant sembla l’objectiu de màxims a que una persona honesta pot aspirar.

Interpreto sense desànim el paper de l’optimista empedreît, però tanta tossuderia envoltada de plors i planys tampoc no pot ser bona per la salut. La temptació de deixar-te anar i dil·luir-te en la massa afligida és massa forta i desitges sentir el plaer malaltís del desgraciat consolat. Consol, demana tothom, consol. I si tu no el demanes et miren amb commiseració i pensen que aquest també caurà i més aviat o més tard ploriquejarà subjugat per la multitud que de tant com diu que ho és, sembla que desitgi ser desgraciada.

Però el cas és que cada dia vaig a treballar i ric una estona, menjo coses delicioses (racionades, que hem fer bondat després dels excessos nadalencs) i em relaciono amb gent que fa trempar (en tots els sentits!), llegeixo llibres que tinc acumulats i estratègicament distribuits arreu per anar-hi ensopegant, i faig plans sense defallir, tants com sempre n’he fet. I si em diuen que no ens en sortirem… doncs què vols fer-hi! Ja ens dedicarem a alguna altra cosa.

I si ensopego amb el malencònic de torn li hauré de reconèixer que si bé tinc feina, és més fràgil i precària que mai. I que tan cert com que no passo gana és que m’apunto sempre als menus més barats i quan tinc prou temps i esma per fer-ho em preparo uns frugals tuppers per dinar. I que la gent magnífica de què estic envoltat no deixa de ser-ho malgrat lamentin aquest temps de merda que ens toca viure. I que el meu fetitxisme literari s’ha de conformar amb el préstec bibliotecari més que no pas amb la compra compulsiva de volums.  I que si no tinc por de dedicar-me a altres coses si aquestes en les que estic no funcionen, cal reconèixer que toca sobiranament els collons haver de canviar sense ganes de fer-ho.

El 31 de desembre de 2012 em miraré aquesta entrada i faré recompte (mentida, no en faig mai de recompte, al cap de l’any) de les coses assolides i segurament m’adonaré que, com sempre, n’hauré fet un munt, moltes més de les que seria raonable haver-m’hi embarcat, i res d’essencial haurà canviat en els meus ritmes vitals, malgrat l’entorn pèssim i desangelat. I un tomb estrany haurien de fer les coses perquè una bona part de tot el que hauré fet no quedi reflectit en aquesta bitàcola, que de tant usada com la tinc comença ja a estar una mica rebregada.

I mira si n’he omplert de ratlles, tot plegat per no dir gaire cosa. És el síndrome del cap d’any, que encara em dura. He de dir, fer o pensar alguna cosa transcendent. I mirar-me al mirall i veure’m (li faci ràbia a qui li faci ràbia) guapo, i estimar-me amb libidinosa luxúria. Perquè estic segur que molta gent m’estima, però deixa’m posar-me a mi el primer de la llista, no fos cas. I deixa’m agradar-me avui, que demà ja veurem on som.

Només un escriptor

-Qui t’has cregut que ets, Tommy? Un científic? Un filòsof? Ara ets un escriptor, Tommy, un escriptor de merda (…). A la gent no l’interessa que els fets s’ajustin exactament a la veritat. El que volen és que els commoguin (…). S’imagina que les lleis universals s’haguessin escrit així? Les declaracions d’independència, els testaments dels reis, els nostres llibres sants. S’imagina que tot fos obra d’un negre literari, i que rere del negre no hi hagués res? Com a molt, un guionista dolent.

Sánchez Piñol, Albert. Pandora al Congo. La Campana, 2010 (pàgs. 17, 443 i 451).

Fa sol

Em costa recordar una dia de Nadal sense sol. Un matí fred, un cel clar, un dia lluminós, com si fos l’escenografia necessària i invariable per a aquesta diada. Els petits actes rituals que repetim cada any, fonamentats en una tradició en la que la cosa religiosa ja no té gaire, per no dir cap, pes, aporten una comfortable seguretat. Subsisteix la idea que, vagin com vagins les coses, en resten algunes d’immutables. Aquest agnosticisme meu, que a voltes s’acosta a l’ateisme a cop d’estirabots, i a voltes romanceja amb espiritualitats d’imprecís origen gràcies o per culpa de profundes amistats, és un més dels dubtes que es fan sòlids i em construeixen, orgullós d’exhibir les contradiccions.

En tot cas, en temps d’incerteses, em sembla bé, molt bé, que cada dia de Nadal faci sol.

El pas pel poder

Aspiro sobre todo a sacar ilesa mi honra. Mi rehabilitación política es lo que menos me preocupa. Han sido tantas mis amarguras en el poder, que no puedo codiciarle. He perdido en el Gobierno mi tranquilidad, mi reposo, mis ilusiones, mi confianza en los hombres, que constituía el fondo de mi carácter. Por cada hombre leal he encontrado diez traidores; por cada hombre agradecido, cien ingratos; por cada hombre desinteresado y patriota, ciento que no buscaban en la política sino la satisfacción de sus apetitos.

Pi i Margall, Francesc. Cita en la Noticia de su vida y escritos, introducció de Joaquin Pi y Arsuaga a l’assaig Las nacionalidades. Librería Bergua, Biblioteca de bolsillo, 1936 (pàg. 18)

Una geòloga singular a l’Ateneu

 

No seria més adient que, en comptes de preocupar-nos tant pel futur, ens ocupéssim una mica més de gestionar adequadament el present i, així, preparar un esdevenidor millor per a la Terra i per a totes les persones que hi habiten?

Virgili, Carmina. Una gran crisi climàtica i biològica: anàlisi i reflexions. Memòries de la Reial Acadèmia de les Cìències i les Arts de Barcelona, 2006

 

El dimecres, 14 de desembre, segona sessió del cicle Ateneistes Singulars, en la qual conversaré amb Carmina Virgili, geòloga amb una intensíssima carrera acadèmica i de recerca científica, Secretària d’Estat de Recerca i Universitats en el primer govern de Felipe  González, Directora del Col·legi Espanyol de la Ciutat Universitària Internacional de Paris i senadora entre 1996 i 2000. Certament, una ateneista singular i, per damunt de tot, una dona excepcional. A les 19,30 hores, a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.

La història de la Terra i de la humanitat van íntimament lligades, estan en un diàleg constant, però massa sovint és un diàleg de sords! Si la tasca dels geòlegs és interpretar el llenguatge de la Terra a partir dels materials i de les estructures de la seva escorça, així com dels fòssils i minerals que contenen, penso que la nostra principal responsabilitat és aconseguir que s’estableixi un diàleg entenedor entre la Terra i la Societat, com, per exemple, que la utilització del sòl i del subsòl es faci amb coneixement i respecte de les seves característiques. En cas d’un conflicte amb la Terra sempre hi sortirà perdent la Humanitat!

Carmina Virgili