En família al teatre

El saT! Sant Andreu Teatre ha mostrat aquest cap de setmana dues produccions de la  companyia de dansa  sueca norrdans. La primera, en coproducció amb la Thomas Noone Dance, companyia acollida en residència al saT! des de 2005, amb dues peces (Could you take some of my weight…?, de Tero Saarinen,  i Sunday, again, de Jo Strömgren), la segona, presentant l’espectacle Gojorna, per a infants.

Les dues produccions expliquen perfectament la peculiar i exitosa proposta del saT!, que dedica dues de les seves tres línies de programació a la dansa i als anomenats espectacles familiars. La combinació és interessant, i barreja a parts iguals el risc, omplint el seu escenari de dansa contemporània, una disciplina en auge però encara amb un públic en construcció, i el treball de barri, imantant famílies senceres,  atretes al teatre a través del reclam infantil.

De fet, el magnífic espectacle presentat per norrdans i Thomas Noone Dance, dissabte va omplir una mica més de mitja sala amb un públic heterogeni, que a mi no em va semblar especialment avesat a la dansa, però que cobria la possible falta d’experiència amb la curiositat, sàviament despertada pels gestors del teatre. Més de quatre i cinc grups d’espectadors unien avis, fills i nets, situació més o menys habitual en els espectacles familiars, però fins a cert punt novedosa per al món de la dansa.

El saT! fa una bona, magnífica, feina en la creació de determinats públics i en la consolidació d’altres, unint en un mateix escenari disciplines diverses i, ara ho sabem, perfectament complementàries. No deixa de ser interessant que Sant Andreu esdevingui un pol i una referència per al món de la dansa, tan rica a casa nostra i tan faltada encara d’espais estables i continuats d’exhibició.

La resposta

“Por lo demás, aquella tarde la memoria de la guerra encerró a la gente en su casa, paralizó el país, lo silenció: nadie ofreció la menor resistencia al golpe y todo el mundo acogió el secuestro del Congreso y la toma de Valencia por los tanques con humorers que variaban desde el terror a la euforia pasando por la apatía, pero con idéntica pasividad. Ésa fue la respuesta popular al golpe: ninguna. Mucho me temo que, además de no ser una respuesta lucida, no fuera una respuesta decente: aunque en aquellos momentos la consigna propagada por la Zarzuela y el gobierno provisional era mantener la serenidad y actuar como si nada hubiese ocurrido, el hecho es que había ocurrido algo y que nadie o casi nadie les dijo desde el primer momento a los golpistas que la sociedad no aprobaba aquel desafuero. Nadie o casi nadie se lo dijo, lo que obliga a preguntarse si habían cometido un error Armada, Milans y Tejero al imaginar que el país estaba maduro para el glpe, y al suponer que, en el caso de que éste hubiese conseguido su objetivo, la mayoría lo hubiese aceptado con menos resignación que alvio. También obliga a preguntarse si los diputados que el 23 de febrero se escondieron bajo sus escaños no encarnaban mejor la voluntad popular que quienes no se escondieron. En fin: quizá sea una exageración decir que en el invierno de 1981 Santiago Carrillo y Adolfo Suárez no representaban a nadie, pero a juzgar por lo ocurrido en la tarde del 23 de febrero no se diría que representaran a mucha gente.”

(…) “Es probable que aquellos generales (els capitans generals de les regions militars espanyoles) tuvieran un alto concepto de sí  mismos, pero, a juzgar por lo ocurrido el 23 de febrero, salvo excepciones sólo demostraron ser un puñado de militares cobardes y sin honor, podridos de molicie y de bravuconería: si hubieran sido militares de honor no hubiesen dudado un segundo en ponerse a las órdenes del Rey protegiendo la legalidad que habían jurado defender; si no hubieran sido militares de honor pero hubieran sido valientes hubiesen hecho lo que les exigían sus ideales y sus tripas y hubiesen sacado los tanques a la calle. Salvo excepciones, no hicieron ni una cosa ni la otra; salvo excepciones, su comportamiento fluctuó entre lo bochornoso y lo esperpéntico.”

Cercas, Javier. Anatomía de un instante. Mondadori 2009

Tres quarts d’hora de felicitat

Per unes qüestions mèdiques que no venen al cas, avui tenia un parell de visites a resoldre entre les quals m’han quedat cosa de tres quarts d’hora morts, al centre de Barcelona, sense ocupació possible. I gràcies a aquesta circumstància imprevisible m’he permès un luxe del que, estrès merdós, feia moltes setmanes (mesos, diria) no gaudia: entrar en una llibreria sense objectiu precís, amb temps per endavant i sense una pressa peremptòria. L’objecte del meu desig ha estat la llibreria Bertrand, de la Rambla de Catalunya, en la qual no havia posat els peus des de la seva inauguració.

En fi, no tinc gran cosa a explicar sobre el tema, excepte que lamento no fer-ho amb més freqüència i que prometo solemnement que miraré d’invertir aquesta tendència incivilitzada a ignorar les llibreries a causa del treball. On anirem a parar! 

 

Cultura i educació

Els gestors culturals van deixar dit la setmana passada que la cultura té, tot sovint, més d’educació que de política social. Deixant clar que jo no faria excloents les dues vessants del fenòmen, he de felicitar tal conclusió, amb la qual estic plenament d’acord. Aquesta afirmació va nèixer durant el cinquè simposi de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), dijous i divendres de la setmana passada. Malauradament no vaig poder assistir-hi, però els misssatges que m’arriben de la trobada són positius i la deixen en bon lloc.

El cas és que garantir el dret universal a l’accés a la cultura i, dins d’ella, al fet artístic, implica sense cap mena de dubte aprenentatge. Cal experimentar amb els llenguatges artístics per assumir-los com a manera pròpia d’entendre i explicar (si s’escau) el món, i cal educar la sensibilitat per mantenir obertes les portes mentals a tota mena de manifestació que la converteixi en vehicle de comunicació. Quan parlem de cultura, de fet, parlem també d’hàbits, de gust per la diferència, del desig d’experimentar. I tot això cal educar-ho; només excepcionalment es produeix de forma espontània, de manera que no podem deixar-ho tot a les difuses mans de la inspiració o el geni artístic. Diuen que no hi ha plaer intens sense esforç, sense aproximació prèvia, sense treball. I doncs, cal educació per treure-li suc a la cultura, per acompanyar l’art en el seu recorregut expressiu.

És per això que moltes vegades parlem de cultura d’èlit amb un cert desencís sobre la capacitat del comú dels mortals per accedir-hi. És per això que tot sovint confonem nivell de qualitat amb desinformació. És per això que tapem incapacitats del nostre sistema educatiu dient que els creadors són excèntrics. Si eduquem tindrem cultura. Si tenim cultura donarem possibilitats de vida a l’expressió artística.

Sorpreses

“Problemas. La vida está llena de problemas, aunque en Barcelona, en aquellos años, la vida era maravillosa y a los problemas los llamábamos sorpresas.”

Bolaño, Roberto. Los detectives salvajes. Anagrama, 1998

L’Escola d’Escriptura. I més, i més, i més…

Lamento no explicar en aquest post cap novetat, però és que el fet que l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès excel·leixi en la seva feina no és de cap manera una novetat; fa anys que aquesta és la norma. I és que ens acostumen malament. Fins i tot avui, havent caigut una pluja de mil dimonis, la sala d’actes de la docta casa estava gairebé plena, fent honor a una  de les cites centrals en el calendari anual d’activitats de l’Ateneu: l’acte acadèmic d’inauguració del curs de l’Escola d’Escriptura.

Altre cop en Jordi Muñoz i en Pau Pérez, amb tot el seu equip, han clavat el programa. Hem escoltat una conferència inagugural vibrant i brillant, hem presenciat les lectures de l’actor Julio Manrique i el remat final amb un fragment del darrer espectacle de Pepa Plana. Entre mig, Jordi i Pau ens han explicat que malgrat  la crisi omnipresent l’escola ha mantingut el seu creixement progressiu i  constant, que s’ha encetat l’escola virtual, amb una rica oferta de cursos online, i que l’entitat barcelonina s’ha convertit en la coordinadora de la xarxa europea d’escoles d’escriptura creativa. No és poca cosa, però és que ens tenen tan ben acostumats que gairebé no ens sorprenem de les millores. Però justament per no caure en el parany de l’hàbit hem de dir aquí, un cop més, que hi ha pocs projectes culturals a Catalunya que resisteixin la comparació amb l’excel·lència de l’Escola de d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que això és possible gràcies a un esforç immens, a un treball constant, a un criteri a prova de bombes i a una generositat que, si té límit, no sabem on és. L’enhorabona, un cop més.

Justícia o ètica política

“Un cliché historiográfico afirma que el cambio de la dictadura a la democracia en España fue posible gracias a un pacto de olvido. Es mentira; o, lo que es lo mismo, es una verdad fragmentaria, que sólo empieza a completarse con el cliché opuesto: el cambio de la dictadura a la democracia en España fue posible gracias a un pacto de recuerdo. Hablando en general, la transición -el período histórico que conocemos con esa palabra equívoca, que sugiere la falsedad de que la democracia fue una consecuencia ineluctable del franquismo y no el fruto de una voluntariosa e improvisada concatenación de azares facilitada por la decrepitud de la dictadura- consistió en un pacto mediante el cual los vencidos de la guerra civil renunciaron a ajustar cuentas por lo ocurrido durante cuarenta y tres años de guerra y dictadura, mientras que, en contrapartida, tras cuarenta y tres años ajustándoles las cuentas a los vencidos los vencedores aceptaban al creación de un sistema político que acogiese a unos y a otros y que fuese en lo esencial idéntico al sistema derrotado en la guerra. Ese pacto no incluía olvidar el pasado: uncluía aparcarlo, soslayarlo, darlo de lado; incluía renunciar a usarlo políticamente, pero no incluía olvidarlo. Desde el punto de vista de la justicia, el pacto entrañaba un error, porque suponía aparcar, soslayar o dar de lado el hecho de que los responsables últimos de la guerra fueron los vencedores, que la provocaron con un golpe de estado contra un régimen democrático, y porque también suponía renunciar a resarcir plenamente a las víctimas y a juzgar a los responsables de un oprobioso ajuste de cuentas que incluyó un plan de exterminio de los vencidos; pero, desde el punto de vista político -incluso desde el punto de vista de la ética política-, el pacto fue un acierto, porque su resultado fue una victoria política de los vencidos, que restauraron un sistema en lo esencial idéntico a aquel que habían defendido en la guerra (aunque uno se llamase república y el otro monarquía, ambdos eran democracias parlamentarias), y porque quizá el error moral hubiese sido intentar ajustar las cuentas a quienes habían cometido el error de ajustar las cuentas, añadiendo oprobio al oprobio: eso es al menos lo que pensaron los políticos que hicieron la transición, como si todos hubieran leído a Max Weber y pensaran como él que no hay nada éticament más abyecto que practicar una ética espuria que sólo busca tener razón, una ética que, “en lugar de preocuparse de lo que realmente corresponde al político, el futuro y la responsabilidad frente a él, se pierde en cuestiones, por insolubles políticamente estériles, sobre cuáles han sido las culpas en el pasado” y que, incurriendo en esta indignidad culpable , “pasa además por alto la inevitable falsificación de todo el problema”, una falsificación que es el resultado del interés rapaz de vencedores y vencidos en conseguir ventajas morales y materiales de la confesión de culpa ajena. En cualquier caso, si los políticos de la transición pudieron cumplir el pacto que ésta implicaba, renunciando a usar el pasado en el combate político, no fue porque se hubieran olvidado de él, sino porque lo recordaban muy bien: porque lo recordaban y porque decidieron que era indigno y abyecto ajustar cuentas con el pasado para tener razón a riesgo de mutilar el futuro, tal vez de volver a sumergir el país en una nueva guerra civil.”

Cercas, Javier. Anatomía de un instante. Mondadori, 2009

Menys per als que tenen poc

Som en època d’elaboració de pressupostos per a 2010, i si bé és cert que arreu es pateix la temuda i omnipresent crisi, són els ajuntaments els que s’enduen la pitjor part. No hi ha color polític que salvi la situació, i les retallades, més que dràstiques, resulten gairebé dramàtiques. No hi ha equilibri possible: les tisores passen arreu i no respecten àrea, programa ni projecte, per vital o essencial que a priori pugui resultar.  I si és així per als departaments que habitualment s’enduen la part del lleó dels pressupostos… com serà per als que gairebé sempre es queden amb les restes del xeflis? No hi ha paraules per descriure-ho: no hi ha restes. No es poden quedar ni tan sols les engrunes perquè no hi ha engrunes.

Van gotejant cada cop amb més freqüència (amenaça tormenta) les notícies sobre companyies i managements dedicats a les arts escèniques que veuen caure bolos lligats des de fa mesos. No es tracta d’actuacions emparaulades o mig compromeses: es tracta de contractes signats amb ajuntaments que cauen sense remissió. Com que les anul·lacions són a més de dos mesos vista (abasten tot el 2010), les companyies no veuen ni un duro del catxet, i el seu calendari anual d’actuacions es va carregant de buits que cada cop són més difícils d’omplir. Les programacions culturals als municipis seran migrades durant 2010, i les que es mantinguin posaran a l’ordre del dia el regateig i l’escamoteig de despeses que em temo molt que afectaran a la qualitat dels espectacles i probablement a la dignitat dels seus creadors i productors.

La setmana passada, d’altra banda, van començar a còrrer missatges de correu electrònic de professionals de les polítiques de joventut (amb especial incidència d’un grup de tècnics del Maresme), que veuen perillar l’objecte del seu treball. Es parla de retallades dels pressupostos de joventut del 50 per cent i fins i tot en algun cas del 100 per cent, amb la pràctica desaparició de l’àrea o regidoria de referència. Algunes veus comencen a parlar d’elevar una forta protesta pública per denunciar la situació.

I quina és la situació que cal denunciar? Que estem en crisi? Que els ingressos dels municipis s’han reduit dràsticament? Que el finançament municipal continua sent una assignatura pendent? No. Allò que cal denunciar és la miopia permanent dels qui passen les tisores, desafectes a les causes socials i culturals i aliens a la realitat dels àmbits de la gestió pública habitualment més ignorats. Una retallada percentual uniforme per a totes les àrees d’un municipi no afecta igual al departament d’urbanisme que al de joventut, no provoca els mateixos  mals en una regidoria de serveis que en una de cultura. Si les àrees que habitualment són més maltractades pel que fa a dotació pressupostària veuen rebaixes percentuals idèntiques a les de les àrees tracicionalent més ben dotades redueixen la seva capacitat real d’intervenció a la pura inoperància. Aquestes àrees pateixen un doble greuge, perquè no creixen en la mateixa proporció que la resta de les finances quan hi ha vaques grasses, i perquè se’ls aplica el rasclet amb precisió de cirurgià quan les vaques són magres, amb la mateixa intensitat que les àrees mes potents.

I val a dir que les polítiques que tenen a veure amb l’atenció directa a les persones, que intenten incidir en hàbits, en coneixement, en progrés i educació social, són d’estructura fràgil, i tots els guanys aconseguits al llarg d’anys de treball es poden ensorrar en pocs mesos de desatenció i falta de recursos.  El risc de fractura entre les finalitats teòriques d’aquestes àrees de treball i les seves capacitats reals d’aconseguir-les és altíssim a poc que siguin escapçades. Per tant, no és cert ni just que sigui necessari aplicar els mateixos percentatges de disminució pressupostària a totes les àrees de govern quan les finances apreten. La pessigada ha de ser més grossa (en números absoluts, però sobretot també en els percentatges) a les àrees que acumulen la major quantitat de recursos, i més suau en aquelles que són habitualment menystingudes i que gairebé sempre són també les que s’ocupen de matèries més fràgils i trencadisses.

Alerta amb els pressupostos de Joventut! Alerta amb els pressupostos de Cultura!

Somriure per Palestina

Després de dotze anys no se’ls pot dir que no siguin constants. Tampoc no se’ls pot acusar de falta de coherència, perquè aposten sempre per causes en les que es mesclen dures condicions de vida amb l’absència de pau. I de cap manera se’ls pot dir que no tinguin còmplices: més de cinquanta entitats i entitats els presten algun tipus de suport. Són els de Gong, una entitat solidària de Pineda de Mar que s’entossudeix a organitzar activitats carregades d’esperança i amb un discurs net, clar, evident. Ompliran el poble d’actuacions artístiques i actes de conscienciació a favor de la pau entre el 18 i el 31 d’octubre. Un any més cal felicitar-los. Un any més cal donar-los suport.

Això sí, tampoc no hem de deixar de dir que aquest cop, per primera vegada després de dotze anys de treball ininterromput, l’Ajuntament de Pineda de Mar no els ha facilitat ajut econòmic. N’ignoro l’excusa formal. I la real prefereixo no formular-la.  En tot cas, sembla evident que quan un ajuntament de la dimensió de Pineda ignora un projecte que genera l’adhesió de cinquanta comerços i entitats i que és capaç de posar en cartell la llarga llista d’actuacions  que integren la programació, s’equivoca. Deixem-ho així: s’equivoca.

Però la miopia de l’ajuntament és una simple anècdota. Allò important és que altre cop la societat civil posa en peu un projecte que val la pena, que estimula  i que diu coses. Si en teniu l’oportunitat, feu una ullada a la programació. La primera cita, el diumenge, 18 d’octubre, a les 19 hores, al bar Joâo.

Cròniques disperses

Cada dia, una de diferent. Sense aturador, amb delectança, amb ritme, sense obsedir-me. 

1. Dijous passat vam presentar el Pla Integral de la Dansa. El conseller Tresserres, el president del CoNCA i els representants de les dues associacions del sector. Es tractava d’una roda de premsa, però a la sala hi havia més persones vinculades al món de la dansa que periodistes, tot i que de periodistes no n’hi havia pas pocs. Ple absolut, no hi cabia ningú més. Adhesió general. Felicitacions i rialles. Ara només cal aplicar-lo, posar-hi dates i xifres.

2. Divendres passat assisteixo a una representació de Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza, dirigida per Sílvia Munt, interpretada, entre d’altres, per Ramon Madaula i Mònica Randall. Molt bé, ben dirigida, ben interpretada, convincent, eficaç. Llàstima que al text li falti profunditat, llàstima que no acabi de respondre a l’ambició del seu plantejament. Estic força d’acord amb la crítica que en fa Joan-Anton Benach, a La Vanguardia. En tot cas, un bon, magnífic, inici de temporada per al TNC.

3. Dissabte passat, entre la piscina dels nens, les compres setmanals i la neteja i l’ordre peremptoris de la llar, trobo el temps i els moments adequats per rematar La trobada, novel·la d’Anne Enright, irlandesa que s’endugué el premi Man Booker 2007. No sé si dir que es tracta d’un drama familiar. Potser podria dir que, de fet, és una comèdia familiar. Una comèdia agra, amb una desfilada de personatges que ballen entre el patetisme i el cinisme, atrapats pel sentit més pràctic de la vida, sense estalviar-se misèries i alegries senzilles, vivint com qui va saltant obstacles. Fins que topen amb l’obstacle insalvable, definitiu. I llavors s’aturen i asseuen al camí. O busquen una drecera. O graten a terra per passar per sota. O somien que s’envolaran per superar-lo camí dels núvols. O fan més gros l’obstacle afegint-se ells, de cos complet i present, a l’embalum físic que atura tota història. No feu cas del que acabo d’escriure: llegiu-la.

4. Diumenge passat ens enfilem al cotxe i fem cap a Montblanc. Hi té lloc Clickània, la segona edició d’una fira-trobada-mostra d’una de les joguines de més èxit de les darreres dècades: els clicks de Playmobil. L’excusa és que hi porto els meus fills, i certament ells s’ho passen d’allò més bé. Però he de confessar que em queia la baba repassant els impressionants diorames que mostraven centenars de ninots abillats com a guerrers medievals, pistolers, indis, àrabs, pirates, ferroviaris, romans… amb unes escenografies de plàstic pur i dur, però espectaculars i evocadores. Milers de persones van passar per la fira, i les cues per accedir-hi eren importants. I us asseguro que hi havia més adults que infants. La cita tòpica diu que la pàtria de cadascú és la seva infantesa. Doncs jo sóc una patriota amb tots els ets i uts.

5. Dilluns passat….. de fet, avui, inefable diada de la Hispanidad, opto per no comprar ni un diari, per no mirar les notícies, per aillar-me del món públic, per oblidar que debem una dia més de festa a una celebració que més que indiferència desperta mofa. Al cap del dia, però, engego la tele i em lliuro a la magnífica Bona nit i bona sort, de George Clooney. Bé està el que bé acaba.