L’Avui d’El Punt

No hi ha dubte que la notícia cabdal del món de la comunicació dels darrers temps ha estat la compra del 100% de l’Avui per part d’Hermes Comunicació, l’editora del diari El Punt. La novetat, fins a  cert punt sorprenent, té interès per diverses raons, i se’m fa difícil decidir quina és més important. Sense ànim de fer un tractat sobre el tema, les citaré, però deixo anar per avançat que m’arriben crítiques obtuses que posen en evidència els prejudicis cap a les posicions catalanistes.

La primera cosa que em sembla destacable és que, possiblement per primera vegada a la seva història, l’operació de compra de l’Avui ha estat motivada per raons d’estratègia comercial, en clau de negoci. Els càlculs que han portat a prendre aquesta decisió poden ser, si voleu, dubtosos o discutibles, però en tot cas s’han basat en determinada estratègia comercial. I amb això el que vull dir és que les actuacions de reflotament anteriors havien estat concebudes com a operacions de salvament, destinades a preservar la dignitat d’un producte d’origen i vocació inequívocament nacional, la desaparició del qual era percebuda com a pèrdua, gairebé més pel valor sentimental i patriòtic (poseu-hi cometes, al segon adjectiu) que per la confiança certa en la seva viabilitat.

Destaco en segon lloc que les empreses salvadores d’operacions anteriors havien estat poc menys que empeses a embarcar-se en el projecte de reflotament del rotatiu, i tothom havia mirat cap a una altra banda quan es constatava els posicionaments ideològics teòrics, a  priori incompatibles, del diari i de les corporacions adquirents. Es respirava, com a mínim, poca fe en el projecte. La compra de l’Avui per part d’Hermes Comunicació, en canvi, és una operació perfectament congruent, a la vista dels plantejaments i posicionaments ideològics de la  cosa comprada i del comprador. Tot plegat, sembla més entenedor.

En tercer lloc, faig notar que tot fa preveure una estratègia econòmica radicalment diferent entre l’actual operació i les anteriors. Fins al moment els desembarcaments dels grups editors i dels equips directius en el diari venien acompanyats de focs d’artifici, amb grans inversions, canvis d’imatge, replantejaments estètics, reformes estructurals. És a dir, arribaven fent inversions i prometent l’oro i el moro. Els qui coneixem de prop El Punt, en canvi, sabem que l’empresa és poc donada a la retòrica i a les filigranes dialèctiques. La història econòmica de l’empresa es caracteritza per tocar de peus a terra d’una manera radical, per no estirar mai el braç més que la màniga i per fer quadrar els números a base de molt realisme i de polítiques de despesa que en ocasions han estat titllades fins i tot de gasives. Però que han donat resultat. És allò de gastar només el que tenim. I si tenim poc, gastem poc. I és també allò de plantejar sempre i únicament objectius assolibles amb relativa facilitat, per poder passar acte seguit a nous objectius, tant propers i realistes com els anteriors. Ja excusareu que les meves explicacions no constitueixin una gran desplegament de coneixements econòmics, però em sembla que la brillantor que perdo pel camí la guanyo en claredat.

En quart lloc, em voldria referir a la crítica fàcil i múltiple que ja he sentit per totes bandes. Diuen, en primer lloc, que El Punt i l’Avui són el mateix diari amb formes diferents. Els qui ho diuen probablement no llegeixen habitualment ni l’un ni l’altre. Els registres són completament diferents, tant de posicionament comunicatiu com d’enfoc de les informacions, i fins i tot lingüísticament presenten plantejaments diferents, en alguns aspectes fins i tot divergents. Els qui diuen que són la mateixa cosa el primer que han fet ha estat especular sobre la hipotètica fusió dels dos rotatius en una sola capçalera. Absurd. Ningú no compra una capçalera per eliminar-la acte seguit. A més, els estudis ens diuen que el públic objectiu d’un i altre diari és essencialment diferent. És a dir, que si les dues capçaleres mantenen el  seu posicionament actual, el que ha fet l’empresa propietària és sumar audiència. I si, com és d’esperar, acompanyen l’operació de compra d’alguna estratègia comercial determinada, fàcilment podrien aspirar a créixer una mica més enllà de la simple suma.

L’altra qüestió que fa pensar en una teòrica incongruència de la compra és el fet que els dos diaris tinguin posicions similars en la qüestió nacional. Fixeu-vos si som un país estrany que ens estranyem quan les coses són coherents. Ens sembla normal és que uns grups editors de tall emimentment conservador, nacionalment tous per no dir innocus, amb derivacions comercials que neguen directament el país,  comprin un diari consolidat en posicions sobiranistes. Això ens sembla normal, i en canvi, ens sorprenem quan una editora de posició nacionalment impecable i amb coherència a prova de bombes compra un diari sobiranista. Què és normal i què no ho és? Jo diria que els que diuen que l’operació de compra és poc congruent són, com a poc, poc  normals.

En fi. Podria extendre’m més, però tampoc no cal. Segueixo amb interès i un punt d’emoció l’evolució del nou projecte de l’Avui. I no perdo detall del seu nou posicionament comunicacional, al costat d’aquest curiós fenòmen que és El Punt.

La sagrada obra

Dissabte vaig tenir el rar privilegi de fer una visita tècnica a les obres de la Sagrada Familia. Prescindeixo aquí de tota opinió sobre les habituals i inesgotables polèmiques al voltant de la moderna interpretació arquitectònica i artística de l’obra de Gaudí, m’oblido del debat entre els partidaris de la continuació i els de la paralització de la construcció, obvio la qualificació de les solucions artístiques que es dona als conjunts escultòrics, fujo de la lluita aferrissada sobre el risc o el no-risc de construir el tunel del tren d’alta velocitat a escassa distància del temple… Em dedico només a mirar  i a captivar-me. Des del cel de Barcelona veig grues impossibles que aixequen torres somiades, des de l’infern dels sòtans admiro el geni singular de Gaudí, immers en un laberint de ferros, bastides i mecanos trobo detalls d’humanitat, i contemplo la ciutat en un dia clar des de la sagrada obra.

Un llibre útil

Dijous passat es va presentar el llibre Política de Joventut. Glossari de termes, de Jordi Casanovas. Es tracta del primer volum de la  nova col·lecció de textos que impulsa l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ). Vaig tenir el plaer de formar part de la taula de presentació del llibre, atès que n’he escrit també el pròleg. A ell em remeto per  expressar l’enorme satisfacció que em produeix aquesta novetat editorial i professional, i en canvi aprofito aquest espai per referir-me a un parell de coses que es van dir durant l’acte.

En la taula acompanyàvem l’autor Marta Bravo, presidenta de l’AcPpJ, Eugeni Villalbí, Secretari de Joventut de la Generalitat, i jo mateix. En primer lloc destaco l’energia i compromís que es desprenen de les paraules de la Marta, una magnífica professional que acumula mèrits des de les seves responsabilitats com a tècnica de l’Ajuntament de Badalona i que ha entomat el relleu de la junta directiva de l’entitat amb abnegació. Ja és, no hi ha dubte, un dels referents professionals del sector.

Durant el meu parlament vaig animar l’associació a no deixar de publicar, aprofitant l’embranzida d’aquest primer volum, però a més, vaig dir en veu alta que seria una magnífica notícia que la Secretaria de Joventut mantingués el seu suport  econòmic a la nova col·lecció. I Villalbí va entomar la proposta amb entusiasme. De fet, a banda d’assentir quan jo demanava suports futurs, va dir en veu alta que es comprometia a encarregar remeses del nou volum de forma periòdica, per distribuir-los entre els alumnes dels cursos i espais diversos de formació per a polítics i professionals que imparteix la Secretaria de Joventut. Excel·lent.

Vaig demanar també a l’AcPpJ que no tardés gaire a dur a la pràctica una idea que, de fet, neix de la pròpia concepció que té Verdaguer del seu llibre. Ell la considera una obra oberta o no finalitzada. Voldria que tothom que desitgés pugués fer noves aportacions al glossari, introduint termes, afegint accepcions als termes ja existents, o ampliant descripcions i explicacions. El sistema triat per a la col·lecció permet reedicions  ràpides i sense costos afegits, de manera que seria perfectament previsible realitzar revisions i actualizacions del llibre al mateix ritme que es vagin renovant les propostes i continguts de les polítiques de joventut. Una manera magnífica d’expressar que aquest sector de la gestió pública és ben viu i en constant transformació. Vaig proposar a l’AcPpJ que desenvolupi un sistema en xarxa per recollir aquestes possibles aportacions, de manera que es convertís, al mateix temps, en un espai més de relació i interacció professional. Van assegurar en públic que, de fet, ja hi estan treballant. S’acumulen, així doncs, les bones notícies.

Acabo aquesta pseudocrònica de l’acte tot refermant la confirmació de Jordi Casanovas com a puntal actiu de les polítiques de joventut del país. Vaig tenir el plaer d’encetar la llista d’elogis a la seva persona amb el meu pròleg, però tant els membres de la taula com la resta d’assistents la van corregir i augmentar sense aturador. El propi Casanovas va demanar, en iniciar la seva intervenció, que la presentació del llibre no es convertís en una mena d’homenatge a la persona ja que ell el que volia era que es parlés de l’obra. La veritat és que la seixantena de persones que van assistir a l’acte van fer les dues coses, amb tota profusió. S’enceta, així doncs, un nou capítol per a la història de les polítiques de joventut.

 Acabo, òbviament, recomanant, si no la lectura directa del glossari, sí la seva ubicació fixa damunt de la taula de treball de qualsevol professional que se les hagi d’heure amb els joves i amb les polítiques que s’hi adrecen. Us farà servei. Per aconseguir-lo, poseu-vos en contacte amb l’AcPpJ.

Hem de reivindicar-nos, encara

Eugeni Villalbí, Secretari de Joventut del Govern, feia referència ahir en un article publicat a El Punt a un altre que jo mateix vaig escriure dies abans alertant del risc que els pressupostos municipals castiguin en excés les partides de cultura i joventut amb l’argument omnipresent de la crisi. De fet, més que de risc, podríem parlar de realitat evident. En tot cas, Villalbí no rebatia les meves opinions sinó que afegia informació sobre l’actuació de la Secretaria de Joventut, que intenta preservar el  nivell de suport als municipis en l’àmbit de les polítiques de joventut.

És cert que diversos organismes públics de la Generalitat fan un esforç especial per mirar de no repercutir les retallades pressupostàries en les polítiques d’ajut als projectes municipals. Les finances locals estan en una situació tan dolenta que seria catastròfic afegir retallades als ajuts que habitualment reben a les retallades que els mateixos ajuntaments es veuen obligats a fer. La Secretaria de Joventut és un d’aquests organismes. Res a dir-hi. De fet, jo treballo en un ens de la Generalitat (el CoNCA) que, tot i ser  nou i no tenir, per tant, referents útils per a la comparació, intenta també mantenir i augmentar en la mesura que pot els ajuts públics que gestiona.

De totes maneres, la meva reflexió sobre el fet que determinats sectors de la gestió pública vegin en risc els recursos públics amb què compten té més a veure amb el nivell de consciència pública sobre la seva necessitat i utilitat, que no pas amb la quantitat de diners disponibles. Vull dir que, al cap i a la fi, si un responsable polític decideix retallar una partida concreta i no una altra, ho fa, entre d’altres raons, perquè considera que la repercussió social i l’efecte en l’opinió pública serà menor en aquell àmbit. És a dir, que preservar el nivell de recursos té molt a veure amb el prestigi social de què gaudeix  cada sector determinat. Per tant, penso que la millor manera de garantir que  els pressupostos de les àrees de joventut es mantindran ferms seria contribuint a la consolidació del sector, prestigiant els seus continguts entre l’opinió pública i contribuint a que socialment es tingui la percepció que es tracta d’unes polítiques necessàries i útils. I aquesta és, justament, una de les mancances històriques de les polítiques de joventut.

Però aquest text no pretén pas ser pessimista. De fet, justament fa un parell de dies un col·lega em  feia un comentari positiu sobre aquestes qüestions. M’explicava que en un recent congrés sobre temes que afecten els joves al qual va assitir en la seva qualitat  de professional de les polítiques de joventut, va tenir la sensació que el sector havia assolit un nivell de reconeixement tècnic prou remarcable. “Quan em presentava no vaig haver d’explicar a ningú què és un professional de les polítiques de joventut”, em deia, perquè tothom ja ho sabia i assumia amb normalitat la seva presència i la seva autoritat tècnica. I la sensació era bona justament perquè fa ben poc temps que encara hauria hagut de donar moltes explicacions sobre la seva dedicació professional i probablement no tothom hauria entès quin era el seu paper allí.

Les polítiques de joventut avancen, queda clar. Segurament a un ritme menor del que voldríem, això segur. I som lluny encara de disposar de les dotacions pressupostàries i de tota mena de recursos que haurien de ser imprescindibles. Però també és cert que quan avui ens retallen pressupost ho fan habitualment amb arguments de causa major,  mentre que abans ens retiraven partides econòmiques tot qüestionant fins i tot la  necessitat de l’existència de polítiques de joventut. Ara això ja no passa; o passa poc. Estem millor, per tant.

Però ens continuen retallant els pressupostos. Per tant, continua sent necessari aixecar amb tanta freqüència com sigui possible la bandera de la reivindicació d’aquest espai de les polítiques públiques. Encara és necessari alertar dels riscos. Encara és necessari denunciar les rebaixes i els menysteniments quan es produeixen. Tot això, acceptant i sense contradir el que explica l’amic Villalbí al seu article.

La nit de les papallones

“En una ocasió, anys després, la Carla va declarar que en els seus espectacles hi havia molta psicologia. Segurament aquelles paraules es podien interpretar com la pretensió desproporcionada de qui finalment només fa striptease, però eren veritat: ella no mostrava els pits, el ventre, les natges, les cuixes, o qualsevol altre part del cos; ella es donava, se t’oferia en un sacrifici artístic, prescindia de les impureses del gènere, obviava l’erotisme potiner i barat, et duia a un viatge personal intens i solitari que tanmateix ens afectava tots. I, d’altra banda, davant del que ella feia no podies dir res que no semblés una pedanteria, se t’imposaven el silenci i un assentiment que no eres tu qui el concedia, sinó que ella t’arrabassava.”

Coca, Jordi. La nit de les papallones. 2009, Edicions 62

No calla ni sota l’aigua

És proverbial la capacitat dialèctica de Jorge Valdano, que disposa d’una habilitat sorprenent per trobar arguments sota les pedres i per adaptar qualsevol fet o circumstància del seu entorn al propi univers mental, encara que hagi d’encaixar-lo a bastonades. Tot té una explicació, tot juga a favor seu, tot ho tenia previst, tot té un espai en la seva lògica personal, tot està al servei del seu argumentari. No et convenç, t’esgota. Però l’endemà d’una derrota del Madrid davant del Barça és un bon moment per retopar-lo una mica, oi?

Pocs dies abans del derby, l’argentí cantava en una entrevista periodística les excel·lències del model de club del Madrid, enfront del Barça. Deia Valdano que el Barça és un equip tancat en si mateix, mentre que el Madrid és un club obert al món. Així s’explica, segons ell, que el club blanc tingui tantes estrelles d’arreu del món mentre que els productes de la seva pròpia pedrera s’han de buscar la vida i, eventualment, triomfar en altres equips de la lliga espanyola. És per això, també, que el Madrid fa tants canvis d’entrenador, i el seu cosmopolitisme explica que el seu sistema de joc sigui dúctil i adaptable a l’estil de qualsevol estrella futbolística. Això que per a la majoria es concreta en una evident falta de personalitat, per a Valdano és una mostra de potència internacional. Quina barra! Quina manera de donar la volta als arguments per escombrar cap a casa.

Per contrast, la llumenera blanca explicava que amb un estil de joc tan definit, el Barça es tanca en si mateix. Com que els jugadors de la nostra pedrera assimilen un sistema coherent, estable i projectat en el temps, són poc dúctils i adaptables al món futbolístic de més enllà de les nostres fronteres. Valdano va tenir la barra d’afirmar que dubta molt que els jugadors que han crescut i s’han format a la pedrera del Barça puguin jugar amb èxit en altres equips del món. Ja ho veieu: som provincians, pagerols, inadaptats, rarets.

Superada la ràbia que fan les paraules de l’argentí, però, tinc la resposta a punt. De fet, té raó. Els jugadors formats a Can Barça no poden adaptar-se al joc d’altres equips perquè es produeix el fenòmen exactament contrari: són els equips els que es transformen i adopten el joc dels nois de la Masia quan ells hi fan cap. És per això, per exemple, que la selecció espanyola s’ha covertit en una mena de clonació del Barça.  Avui ja ningú no pot obviar l’evidència que l’equip que representa l’estat a les competicions internacionals ha adoptat el sistema de joc culé. Els seleccionadors no han tingut altre remei que donar-se per vençuts i adaptar el joc de l’equip a les característiques extraordinàries dels nostres jugadors.

Dir que el Barça és un equip tancat en si mateix és una burrada de l’alçada d’un campanar. Si vols fer-te un espai en el context internacional has d’oferir, per començar, una personalitat pròpia, un signe distintiu, una marca de qualitat, un estil indissociable de la pròpia essència. Pots sortir de casa i fer-te escoltar quan tens personalitat. Si no, ets sempre una mala còpia de les coses que funcionen arreu del món, una segona versió sempre molt pitjor que l’original. Aquest és el problema del Madrid: no decideixen què volen ser, i acaben sent allò que vol en cada moment l’estrella de torn que posen al capdavant del projecte. Pura deriva. Són gent acomodatícia, que renuncia als principis a primeres de canvi, tan aviat com la seva cobdícia els deixa enlluernats per una estrella que, aparentment, brilla més que les altres.

A can Barça, avui, no hi ha estrelles. L’estrella és el Barça.

 

Gegants independentistes

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Queda clar que tota oportunitat és poca per fer públiques les pròpies idees. La tradicional cercavila de la Festa Major de Sant Andreu del Palomar ha servit, avui, per fer exhibició de voluntats sobiranistes. Un dels gegants de Porrera exhibia una magnífica estelada, com si fos una capa, amb tota naturalitat. I els gegants del Masnou han tingut clar que la concorreguda trobada gegantera era una magnífica ocasió per fer publicitat del primer dia de campanya de la consulta sobre la independència que es celebrarà a nombrosos municipis catalans el proper 13 de desembre. En les imatges hi teniu les proves. Màrqueting del bo.

Coses que passen

Les sirenes de la policia  em van despertat ahir cap a les nou del matí, amb un punt de ressaca. Però no es tractava, tal com passa sovint, d’un vehicle que passés a tota velocitat per atendre alguna situació d’emergència en algun lloc indeterminat. El volum i la intensitat de la sirena es mantenien estables, i em vaig adonar adonar que el fet que les causava, fos quin fos, es produia a pocs metres de casa. I de sobte, un soroll sobtat i sec. Un tret? Em vaig aixecar tentinejant i fregant-me els ulls, empresonats de lleganyes. L’aire fresc del matí em va eixorivir una mica en obrir la finestra i, malgrat les meves minvades capacitats perceptives, vaig veure l’escena.

Una mica més enllà de la cantonada més propera a casa, un cotxe de gran cilindrada estava creuat al mig de carrer, barrant el pas a un camió no especialment gros, com de repartiment diari d’alguna mercaderia. Darrera del primer cotxe, un altre, idèntic però de diferent color, amb les portes obertes. Un metre i mig més enllà, a la vorera, un home a terra, de bocaterrossa, amb les mans emmanillades a l’esquena, a l’alçada dels ronyons. Al seu costat, un home alt, de forta complexió, amb actitud vigilant, les mans a la cintura. A l’altra vorera, altres dos personatges, un dels quals parlant a través d’un ràdio-transmissor. Els curiosos començaven a acumular-se al voltant de l’escena, la majoria amb ben poca vergonya, acostant-se tant com podien. De les finestres de l’edifici del davant, una munió de caps presenciaven l’esdeveniment.

Al cap d’uns minuts arribava un cotxe dels mossos d’esquadra, amb dos agents uniformats. Saludaren els homes que, aparentment, controlaven la situació, un d’ells duent la mà al front, a la manera militar, els altres amb una encaixada de mà.  Tots junts envoltaren l’individu que continuva a terra, immòbil. Després d’uns instants de xerrera introduiren a batzegades el detingut al cotxe dels mossos, els altres tres homes entraren als dos cotxes i al camió. Els quatre vehicles arrencaren els motors i marxàren parsimoniosament, com si res no hagués passat. La cua de vehicles que ja s’havia format es desfeu en qüestió d’instants. Els curiosos acumulats a les voreres seguiren allí encara uns minuts, no fos cas que hi hagués algun capítol de la petita aventura per descobrir, però a poc a poc van anar esvandint. Les finestres de l’edifici del davant ja estaven despoblades de caps curiosos i vaig pensar que tampoc no calia que fos jo l’últim a retirar-me. Me’n vaig anar a la dutxa.

La dignitat de la premsa

No és qualsevol cosa el que ha passat avui. Dotze diaris han publicat i firmat una editorial comuna per defensar La dignitat de Catalunya. Un fet tan excepcional només s’entén si hi ha al darrera una realitat que l’explica i que el justifica. I aquesta realitat és Catalunya. Les polítiques comercials, les tendències ideològiques, les tàctiques a curt termini i les rivalitats periodístiques avui han quedat aparcades per defensar una causa major, compartida malgrat les diferències habituals entre aquests rotatius.

Sempre m’ha semblat que sentir-se orgullós de ser d’un lloc o altre és una banalitat i un excés de sentimentalisme, una idea expressada sense deixar marge a la racionalitat. Però els arguments quotidians perden avui valor davant de l’aposta valenta de la professió periodística catalana. Avui, malgrat els dicteris de la raó, em sento content de ser català i també de ser periodista (en la mesura que encara me’n pugui considerar) perquè els meus col·legues han apostat pel compromís, han fet una passa endavant i s’han pronunciat unitàriament, han assumit amb plena consciència la responsabilitat que té tot mitjà de comunicació i han fet créixer en maduresa i professionalitat l’espai comunicacional de Catalunya. Demà es posaran de relleu novament les diferències entre tots ells, cadascú reprendrà les seves posicions en múltiples temes, optarà per solucions diferents per explicar el món i rivalitzarà per informar més i millor que la resta. Però avui han optat per dir en veu alta unes quantes coses de gran transcendència i relleu, i tanta importància han donat a la seva decisió que l’han compartit amb els seus competidors. Cal felicitar-los i cal que ens en felicitem tots plegats. Aquest sí és el periodisme que mereixem.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

(Editorial publicada per El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, diari de Sabadell i Diari de Terrassa, el 26/11/2009)

Reivindicació d’Henry

Després d’un bon paper del Barça en un partit de la Champions i amb la perspectiva imminent d’un enfrontament amb el Madrid, em sembla un bon moment per deixar dit que Thierry Henry em sembla un dels millors jugadors que ha tingut mai el Barça. Les raons que en duen a afirmar-ho són, essencialment, les mateixes per les quals se’l critica habitualment o se’l posa en dubte.  I potser això delata que, en termes generals, els tòpics i llocs comuns del futbol em semblen poc civilitzats, grollers, escassament intel·ligents, repatanis. Com que, en molts aspectes, tinc la impressió que Henry contradiu l’expressió més vulgar i simplota del futbol, m’agrada.

És cert que Herny ja té una edat, que no està en la plenitud de la seva resistència física i que a poc a poc s’allunya de les seves millors virtuts com a jugador decisiu. Però justament perquè potser ha iniciat el tram final de la seva carrera professional, destaquen més (si les volem veure) les virtuts que a mi m’agraden i em fan defensar-lo.

Per començar, és elegant. Corre bonic, es mou amb gràcia  i basa la major part de les seves accions positives en l’habilitat i la delicadesa, i no pas en la força i la brusquedat. Un dels llocs comuns del futbol és que tot bon jugador ha de tenir una certa capacitat d’imposar els arguments de la duresa. El futbol és un joc d’homes, diuen, com si fos característica intrínseca als homes mostrar-se amb algun grau de violència. És cert que en el Barça d’avui, són ja uns quants els jugadors que contradiuen aquest lloc comú, però pel meu gust no n’hi ha cap que es mogui pel camp amb la gràcia del francès.

Segona qüestió: és intel·ligent. Ho dic tant per la manera com juga i es mou damunt del camp com per la manera com parla i s’expressa. Construeix bé les frases, no s’atabala en parlar i afegeix sempre alguna idea diferent en les seves respostes periodístiques. I aquí ja comença a diferenciar-se de la resta: fins i tot algun dels més fins jugadors del Barça tenen ben poques coses a dir quan els treus la pilota dels peus. Henry  manté el to, també sense la pilota.

Tercer punt: no li agrada gaire parlar amb els mitjans. I aquesta és, per a mi, gairebé la millor de les seves qualitats. Amb un periodisme esportiu de qualitat infame, que omple pàgines, espais radiofònics i imatges televisives amb ruqueries permanents, que dona importància i relleu a autèntiques estupideses i que ha transformat l’esport en una excusa més per fer premsa rosa, per a mi és mostra d’intel·ligència i bon criteri parlar el menys que sigui possible.

Més arguments: és un jugador generós. El que més fa damunt del camp és obrir espais; és a dir, donar joc als seus companys. Tendim sempre a fixar-nos en exclusiva en el jugador impulsiu que és en el centre de la jugada, que mostra la seva habilitat amb la pilota als peus, però tendim a oblidar el que juga sense pilota, que atrau els defensors, que obre el camp, que despista, que es desmarca hàbilment… I correm tot sovint el risc d’ignorar la seva contribució senzillament perquè no el veiem al centre de la jugada. Aquest és, tot sovint, Henry. També és generós perquè a can Barça ha renunciat a la condició de figura central. Arreu on havia jugat abans era l’home de referència, els destí de totes les jugades, el centre de l’equilibri atacant. Aquí s’ha habituat amb relativa facilitat a un paper sacrificat quan ha fet falta. I fixeu-vos que, malgrat que les seves condicions físiques segurament no són les més idònies per fer-ho, ha afegit la pressió defensiva a les seves qualitats.

Podria allargar-me més, però suposo que tampoc  no cal. Potser m’agrada Henry perquè m’agraden poc les “qualitats” tingudes per clàssiques o inevitables en el futbol. Potser sóc rar, també en això. Però a mi m’agrada que la gent sigui civilitzada en totes les activitats humans. També, per estrany que resulti, en el futbol.